Foto Julio CarbóFa temps que, anant pel món i amb deformació “professional” d’alcalde, em fixo especialment en els elements de la via pública. Fanals, papereres, contenidors, senyals de trànsit, semàfors, ... un munt de coses que acostumen a passar desapercebudes per la majoria dels ciutadans, acostumen a ser objecte de curiositat per part dels alcaldes.
Per això poso especial atenció a les voreres, a com estan pavimentades, i en molts llocs he dit que si no existís el panot, caldria inventar-lo. Tan comú al nostre país i tan escàs, quan no inexistent, en altres països. Si voleu un paviment humil, però extraordinàriament útil que resisteix, una i altra vegada, les rases que sense misericòrdia les companyies de serveis s’empenyen en obrir en les nostres voreres. Al final, com velles cicatrius, les diferents tonalitats del panot acaben revelant l’antiguitat de la vorera. Com més vella, més rases fetes i més diversitat de panot. Encara que sigui del mateix model, no hi ha dues partides iguals i això s’acaba convertint les voreres en autèntics mosaics. Si a més es barregen els models, la vorera permet un recorregut per la geografia: un tros de panot Mataró (el model de quatre pastilles amb dues rodones), panot Terrassa, panot Barcelona amb quatre rodones, ...
Pitjor, però, són altres tipus de paviment que després són de difícil o impossible reposició. Aleshores les voreres es converteixen en un seguit de retalls mal embastats. Per això sempre reivindico el panot.
Ara veig que el tema també interessa a altra gent i en pocs dies dos articles en parlen com a conseqüència de la instal·lació al carrer Ganduxer de Barcelona d’un nou model de panot amb la B de Barcelona. En parla a El Periódico de Catalunya del diumenge la Patricia Castán. I avui a La Vanguardia en Quim Mozó filosofa una estona sobre el senzill, humil i eficient panot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada