Vet aquí que ara també cal salvar el burro andalús. Tan contents que estàvem amb el nostre burro català, icona moderna del catalanisme de tovallola i enganxina, i ara venen aquests amb la història que cal salvar també els burros de més avall de Despeñaperros. Encara que pel que expliquen aquests burrets andalusos tenen padrins de més "alcurnia" que els nostres i fins i tot alguns han actuat amb la Fura del Baus.
Clar que, i malgrat ser uns burros reials, no sé algú els hi ha dedicat una cançó com va fer en Jaume Arnella al nostre guarà:
Cantem tots amb alegria
un brindis ben entonat,
bo i cantant les excel·lències
d’un burro d’actualitat.
I el burro que vull cantar-vos
és el burro català,
que és un ruc i que és una ase
i també se'n diu guarà.
És molt fàcil distingir-lo
perquè és alt com un santpau,
alhora enèrgic i plàcid
i té el pèl curt i suau.
Visca el ruc,
visca el ruc, visca el guarà!
Visca el burro català!
Té unes orelles molt llargues
que gaire bé fam dos pams
i veureu que les mantenen
sempre dretes i tibants.
Els ulls són vius, bondadosos
i grossos, naturalment,
i el morro d'aquesta raça
té una forma descendent.
El seu color ronda el negre
o un marró bastant pujat,
però a la panxa, els ulls i el morro
té un color blanc-platejat.
Visca el ruc...
Fa tres o quatre-cents quilos
i un metre i mig, o més, d'alt,
té una bona embargadura,
impressiona l'animal!
Com que és molt treballador,
tossut, sofert, perquè es veu,
resulta que és valorat
i apreciat a tot arreu.
Aquest burro ja existia
en temps molt enretirat
i se n'han trobat vestigis
d'una gran antiguitat.
També en el temps dels romans
parlaven de l'animal
i en tenim moltes notícies
de l'època medieval.
I de tot el món venien
a Catalunya a comprar
aquest exemplar magnífic
que és el burro català.
Aquest ruc extraordinari
i que és tan treballador,
resulta que ja fa anys
que està en perill d'extinció.
I ara tot de cop i volta
no sabem per quin motiu,
milers de cotxes el porten
al cul, amb un adhesiu.
Per alguns és una broma
irònica, intel·ligent;
és donar la volta al tòpic
i fer-ho bo i somrient.
Per altres és militància
i agafa com tot un rol
de lluita i de resistència
en front del toro espanyol.
Jo, què voleu que us hi digui,
potser és que em sento cansat
d'haver cantat massa himnes:
no en sento necessitat.
Però també veig una cosa:
sovint, si s'està apurat,
si convé la gent s'inventa
els senyals d'identitat.
I ara a part de l'enganxina,
tant si en porteu com si no:
lluiteu sempre per la llengua
perquè aquí ens ho juguem tot.
Visca el ruc,
visca el ruc, visca el guarà!
Visca el burro català!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada