Ignoro, com és lògic i malgrat el meu optimisme, si hi haurà o no pacte pel finançament autonòmic abans de cap d’any. Les converses del cap de setmana del president Zapatero amb el president Montilla i posteriorment amb el president Chaves (que no oblidem també és president del PSOE) apunten clarament cap a una solució del conflicte. Una vegada, i pel que sembla, Zapatero ha fixat les directrius econòmiques per a fer front a la crisi, els esforços estan destinats a tancar la negociació del finançament de les autonomies. Perquè si bé es cert que el finançament de Catalunya és el tema central, com passa sempre, darrera dels catalans hi van tots els altres. Ja va passar als anys vuitanta, fa poc amb la reforma dels estatuts i ara amb el finançament.
Per alguns, que ja han corregut a criticar el encara no nat acord tot i no saber-ne els continguts, això serà la repetició del cafè per a tots. Mai no expliquen si el que els molesta és que sigui cafè o que sigui per a tots. Com va dir fa pocs dies en Roca Junyent a Mataró, Catalunya hauria d’estar cofoia d’haver liderat el procés de descentralització més potent que mai s’ha donat a Espanya i a Europa. Ara tornem a anar al davant.
I com sempre les crítiques tornen a ser ferotges. De Convergència perquè veu que l’acord s’acosta i si arriba se’ls veurà definitivament el llautó del mal acord de l’Artur Mas amb l’Aznar del model de finançament actual. Model dolent i reconegut pels mateixos convergents i populars en la votació de bloqueig dels pressupostos de l’estat fa quinze dies al Senat. Estan nerviosos els de la casa gran i això, com els hi acostuma a passar, els hi fa perdre fins i tot les formes i l‘educació.
Crítiques del PP que diu s’ha perdut molt de temps en fer complir el que diu l’Estatut, oblidant-se del recurs al Constitucional que varen presentar i que penja com una espasa de Damocles sobre el mateix estatut. Per no parlar del que deia la presidenta de la Comunitat de Madrid abans d'entrevistar-se amb el president del govern o el que diu en Javier Arenas. Fent retòrica castissa podríem dir allò de “ladran luego cabalgamos”.
Curiosament els d’Esquerra, que varen demanar el vot contrari a l’Estatut, ara són els més bel·ligerants pel seu compliment. Benvinguts a l'Estatut!
El PSC com sempre a l’ull de l’huracà. És el que té ser un partit de govern, que et plouen sempre i de tot arreu. Demostrada la responsabilitat votant uns pressupostos de l’estat bons per Catalunya i no afluixant en la negociació del finançament ens situem en una posició complexa però central. Assumint els riscs de la situació i treballant per trobar les solucions que el país necessitat i la ciutadania demanda. Aguantant el xàfec nacionalista que té por de perdre, amb un bon acord de finançament, un dels seus arguments més potent i una de les seves eines d’agitació política més eficaç. Segurament això explica el nerviosisme creixent i que alguns articulistes habituals posen de manifest.
Venen dies apasionants, i entre neula i neula, li fumarem garrotada al tió a veure si ho desencallem d’una vegada per totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada