En algunes ocasions malgrat la neu, quan tornava de passejar a la tarda, creuava les petjades fondes d’algun llenyataire que provenien de la meva porta i em trobava una pila d’encenalls a la llar de foc i la casa plena de l’olor de la seva pipa. O alguns diumenges a la tarda en què, si resultava que era a casa, sentia el cruixir de la neu fet per una passa d’algun pagès tossut que arribava a casa des d’algun indret allunyant del bosc per mantenir un cert “tracte” social; uns dels pocs que per vocació són “homes a les granges”; que porten camisa en comptes de toga de professor i que està tan disposat a extreure la moral de l’església o l’estat com a carretejar una pila d’adob del graner. Parlàvem de temps rudes i senzills en què els homes s’asseien al voltant de grans fogueres quan feia fred, abraçant el temps, amb el cap clar; i quan no hi havia postres, clavàvem les dents a les nous que els savis esquirols havien abandonat feia temps, perquè les que tenen la closca més dura solen estar buides.
Henry David Thoureau: Walden o la vida als boscos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada