El llibre “L’Africà” de J.M.G. Le Clézio. No havia llegit res de l’escriptor francès, Premi Nobel de Literatura del 2008, i aquest llibre em va atrapar des de la primera pàgina. Sincerament us el recomano.
"No en sé res del que descriu, aquella feixuguesa colonial, els ridículs de la societat blanca exiliada a la costa, totes les mesquineses ales quals els nens presten especial atenció, el menyspreu pels indígenes, dels quals només coneixen las fracció dels servents que han d’inclinar-se davant els capricis de la canalla dels seus amos, i sobretot aquella mena de camarilla en la qual els nens de la mateixa sang estan alhora aplegats i dividits, on perceben un reflex irònic dels seus defectes i de les seves mascarades, i que forma en cert sentit l’escola de la consciència humana –puc dir que, gràcies a Déu, tot això em va resultar completament aliè".
“M’imagino la seva exaltació a l’arribar a Victòria, després de vint dies de viatge. En la col·lecció de clixés presos pel meu pare a Àfrica, hi ha una foto que em commou especialment, perquè és la que va triar per ampliar-la i fer-ne un quadre. Tradueix la seva impressió d’aleshores, de ser a l’inici, al llindar d’Àfrica, en un indret gairebé verge. Mostra la desembocadura del riu, a l’indret on l’aigua dolça es barreja amb el mar. La badia de Victòria dibuixa una corba acabada en una punta de terra on les palmeres estan inclinades pel vent del mar. El mar trenca sobre les roques negres i ve a morir a la platja. Els esquitxos portats pel vent cobreixen els arbres de la selva, es barregen amb el vapor dels aiguamolls i del riu. Hi ha misteri i salvatgisme, malgrat les palmes. En primer pla, a tocar de la riba, es veu la cabanya blanca on el meu pare es va allotjar quan va arribar”.
"No en sé res del que descriu, aquella feixuguesa colonial, els ridículs de la societat blanca exiliada a la costa, totes les mesquineses ales quals els nens presten especial atenció, el menyspreu pels indígenes, dels quals només coneixen las fracció dels servents que han d’inclinar-se davant els capricis de la canalla dels seus amos, i sobretot aquella mena de camarilla en la qual els nens de la mateixa sang estan alhora aplegats i dividits, on perceben un reflex irònic dels seus defectes i de les seves mascarades, i que forma en cert sentit l’escola de la consciència humana –puc dir que, gràcies a Déu, tot això em va resultar completament aliè".
“M’imagino la seva exaltació a l’arribar a Victòria, després de vint dies de viatge. En la col·lecció de clixés presos pel meu pare a Àfrica, hi ha una foto que em commou especialment, perquè és la que va triar per ampliar-la i fer-ne un quadre. Tradueix la seva impressió d’aleshores, de ser a l’inici, al llindar d’Àfrica, en un indret gairebé verge. Mostra la desembocadura del riu, a l’indret on l’aigua dolça es barreja amb el mar. La badia de Victòria dibuixa una corba acabada en una punta de terra on les palmeres estan inclinades pel vent del mar. El mar trenca sobre les roques negres i ve a morir a la platja. Els esquitxos portats pel vent cobreixen els arbres de la selva, es barregen amb el vapor dels aiguamolls i del riu. Hi ha misteri i salvatgisme, malgrat les palmes. En primer pla, a tocar de la riba, es veu la cabanya blanca on el meu pare es va allotjar quan va arribar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada