Els meus pensaments volen més enllà dels núvols que tanquen l’horitzó, mentre l’avió sobrevola les verdes terres de la península del Labrador i comença a endinsar-se en l’oceà, en aquest viatge precipitat de retorn des del Canadà.
Penso en la vida i en la mort, tan indestriables i tan irreconciliables. No per esperada la mort ens deixa de sorprendre, no per lògica ens genera desassossec. I penso avui que ha mort en Fèlix. Un home bo, senzill, treballador, abocat a la família. Un home religiós que creia sobretot en el Déu del perdó, en el Déu de la salvació.
La família, la feina, la muntanya, Tírvia, eren les seves passions. Hi pensava sempre, en els grans plans i en els petits detalls. Hi pensava, ho vivia i ho feia viure. Als grans que en els miràvem amb un punt d’admiració, als petits als que feia descobrir tantes d’aquelles petites coses que donen sentit a la vida. Home pràctic, capaç de rumiar durant setmanes la solució per aquell mecanisme que no acabava d’anar a l’hora. Però home d’ideals, que creia en la força de les conviccions, del valors. D’estricta moral però ple de benevolència cap a uns temps i uns fets que sovint el superaven. Home valent i amb geni a qui l’estultícia i la mandra treien de polleguera.
Ja no tornarem a dir-nos les frases fetes, les facècies compartides, l’anar-hi anant d’en Jaumet de Ribes, el prou n’hi ha o prou ni queda?, l’aigua que de vi ja en venen!. I tantes i tantes coses que feien que la seva companyia fos sempre agradable. Al cel del Déu dels justos avui en Fèlix ja ha instal·lat el seu banc de fuster i el terra comença a cobrir-se amb els flocs de la seva garlopa. Uns flocs blancs, immaculats que a l’hivern tornaran a cobrir les muntanyes de la Vallferrera. Descansi en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada