De política 2.0

Foto Quico Melero

Em demanen els amics d'Arenys de Mar que parli, aquest vespre, de política 2.0 dins del cicle que han organitzat a la biblioplatja de la Picòrdia de la vila marinera.

D’entrada vull qüestionar tres coses: hi ha política 2.0? hi ha polítics 2.0? sóc, i em perdonareu la pedanteria, un polític 2.0? A les dues primeres preguntes cal respondre sí, i la tercera la deixo a consideració dels oients-

Hi ha política 2.0 i només cal veure l’atenció que els partits i els polítics, i encara més després del fenomen Obama, a promoure webs, blocs i connectar-s’hi a facebook, twiter i altres xarxes socials. Però sense treure les coses de mare i considerant les xarxes i les eines 2.0 com a molt importants però no úniques. Les velles maneres de fer política i de connectar-se amb les múltiples xarxes reals (educatives, veïnals, esportives, culturals, econòmiques, ...) existents que articulen les ciutats i el país continuen sent útils. Si bé és cert que les xarxes virtuals ens permeten arribar a molta gent diferent no deixen d’haver perills evidents. L’efecte altaveu que poden tenir les xarxes per difondre tot tipus de mentides interessades és molt potent. Poso per exemple la campanya que es va desfermar a partir de la mentida –i algun arenyenc hi va tenir molt a veure- que atribuïa a la Maria Badia el fet d’haver votat per en Vidal Quadras com a vicepresident del Parlament Europeu. La mateixa Badia ho ha desmentit en el seu bloc. Pràctiques d’aquest tipus poden convertir les xarxes virtuals en autèntiques teranyines pernicioses per la pròpia salut democràtica. Ja va dir l’Empar Moliner que els fòrums d’Internet eren com les portes dels lavabos d’abans.

Hi ha polítics 2.0 però de tot tipus i pelatge. Des dels que si no fossin en política mai ferien servir les eines 2.0, fins els que creuen que els blocs i les xarxes només serveixen per predicar i dogmatitzar, que per exemple no admeten comentaris als seus blocs, i que no han entès el caràcter multidireccional que tenen les xarxes. Hi ha qui considerem que estem davant una gran oportunitat per “escoltar” moltes més versions i opinions del que passa al món i per treure’n els aprenentatges imprescindibles per intentar entendre la complexitat de la nostra societat. I tot això tenint en compte l’extrema dificultat de posar etiquetes en un món i amb unes eines que canvien contínuament.

Sóc un polític 2.0 i Poliblocs fa mesos que no em publica un post? Tenint en compte que darrerament escric molt poc de política ja és ben normal. Perquè el meu bloc és personal, el faig jo i escric sobre els temes que m’interessen, preocupen o em venen de gust. Un exemple són els haikus d’aquest estiu. Sense cap estratègia preconcebuda i només amb l’intenció de tenir una finestra oberta. Com passa amb el facebook que em permet des del comentari immediat, a la foto del mòbil o l’enllaç a la notícia o l’article de premsa que m’ha cridat l’atenció. I que per suposat mantindria si em dediqués a quelcom diferent de la política.

En definitiva que estem davant d’un fenomen nou, d’una gran potencialitat, que pot capgirar de forma important la manera com els polítics ens relacionem amb la ciutadania, que ha de fer reflexionar a fons els periodistes sobre la seva feina i que a més canvia d’una manera tant ràpida que semblem condemnats com Sísif a pujar una mil vegades la pedra muntanya amunt.