El carrer retrobat

Avui hem inaugurat les obres de reurbanització de la muralla de Sant Llorenç, el carrer retrobat. Retrobat perquè aquest era un carrer perdut a tocar de la plaça de Santa Anna i a quatres passes mal comptades de la Riera. Perdut perquè senzillament els mataronins l’havíem, durant dècades, obviat. Quatre establiments (els mítics Cicles Morenito, el Blinco, la casa cuna de la Caixa Laietana i poca cosa més) i una llarga tàpia que tancava la residència municipal de Sant Josep. Les coses varen començar a canviar quan a principi dels anys vuitanta es va substituir la tàpia per una reixa, construïda pel manyà Julià just al davant, i donant visibilitat a l’edifici modernista i al jardins. Des de aleshores no han parat d’instal·lar-s’hi botigues, restaurants, oficines, en un procés de renovació que ha reposat el carrer en el mapa ciutadà.

La reforma de la residència, per ajustar-la a les necessitats d’una instal·lació moderna, va ser prou criticada pels de sempre que qüestionaven la inversió. Sempre he defensat aquesta reforma perquè va permetre mantenir la residència al bell mig de la ciutat i permetre la seva visibilitat i coneixement per la resta dels ciutadans. Tot el contrari del que proposen els que voldrien els avis i àvies en “ciutats” segregades i sense barreja. Justament negant el que caracteritza una ciutat: la barreja d’usos, de gent i de sentiments.

Ara la muralla llueix esplèndida, amb voreres amples, arbrat, comerç, veïns i continua sent una artèria clau en el trànsit de la ciutat. I sobre la vorera, a tocar del carrer de Sant Josep, la traça de la muralla del segle XVI que els mataronins van construir a desgrat i per ordre reial. Segurament ja pensaven que posar muralles a les ciutats era com posar muralles al progrés. I pensar que alguns encara no ho han entès!