Cròniques des de Copenhaguen: el ball del fanalet!

Passaven pocs minuts de les nou de matí quan la gent, en un moviment espontani s’abocava les grans vidrieres de l’aeroport de Copenhaguen per veure com arribava el president Obama a bord del Air Force One. Màquines de fotografiar i de vídeo, telèfons mòbils, tot ha servit per enregistrar un moment que podia ser històric. Començava el darrer dia de la cimera i, malgrat tots els avisos, es mantenien totes les esperances d’arribar a algun acord.

No podien els líders mundials sortir de Copenhaguen sense acord. Però quin acord? Significatiu però insuficient, en termes dels propis representants d’Estats Units. Un pacte tancat entre americans, brasilenys, indis i xinesos i que va ser comunicat posteriorment, i pel propi Obama, als europeus. De nou un paper ben galdós pels membres de la Unió Europea que ara, malgrat no haver-se arribat a un acord suficient no pot fer-se enrere del compromís anunciat de reduir les emissions en un 30%. Si es podia amb acord, també es pot sense acord, encara que la mesura tenia un punt important d’element de pressió durant la negociació. Una Unió Europea que ha de recuperar protagonisme i que en tindrà una bona ocasió en la conferència que la cancellera Merkel ha anunciat per la primavera a Bonn.

L’acord queda molt lluny de les expectatives i esperances que s’havien posat en el COP15 de Copenhaguen. Els resultats de la conferència de Barcelona ja feien témer el que ha passat i al significatiu i insuficient caldria afegir inconcret. Deixa el nou tractat massa temes oberts, sense concretar i gairebé a la lliure voluntat dels països i dels governs sense compromisos legalment vinculants. I això en política sempre és una mala notícia.

Ara es poden fer moltes lectures, i caldrà estar especialment atent als detalls de l’acord i a com s’ha anat gestant, però cal seguir treballant. Si l’acord és insuficient i inconcret caldrà buscar-ne un de nou, i a Mèxic d’aquí un any i amb Kyoto ja pràcticament caducat, que sigui precisament el contrari: suficient per aturar l’escalfament del planeta i prou concret per determinar els compromisos de tothom i les mesures imprescindibles per reduir les emissions i mitigar els efectes del canvi climàtic. El temps juga de manera implacable a la contra.

Caldrà analitzar els comportaments de cadascun dels països i dels seus líders. Vaig presenciar en directe l’expectació que Hugo Chávez va aixecar el dimecres a primera hora de la tarda en la seva intervenció populista i plena de tòpics. Carregar contra el capitalisme com a únic culpable no deixa de ser un argument recurrent i simplista en un fòrum on la Xina, avui per avui encara un país comunista, ha jugat un paper determinant.

També s’haurà de revisar el paper que han de jugar les organitzacions no governamentals, destriant aquelles que tenen un solvència contrastada i actuen responsablement de les només juguen a l’estirabot, l’impacte mediàtic o al “quan pitjor millor”. Certament el caos organitzatiu de Copenhaguen és evitable, però cal pensar si una conferència amb desenes de milers de participants pot ser eficient i resolutiva. I això no vol que les ONGs no hagin de tenir veu ni dret a ser escoltades i tingudes en compte. Tot el contrari, el que cal evitar és el circ que sovint s’organitza en aquests fòrums, amb centenars de minúscules organitzacions parlant en nom de tothom i reclamant un paper que pel seu pes específics no els hi correspon.

I queda la ciutadania, que al final serà qui farà els esforços necessaris per reduir les emissions, amb mesures i gestos personals i col·lectius. Difícilment es podrà demanar més compromís a la població veient com de més de cent presidents i primers ministres de tot el món han estat incapaços de donar passos decisius per començar a resoldre un problema que amenaça seriosament el futur dels nostres fills i filles.

Deia ahir que començava el ball. Avui tinc la sensació que es tractava del ball del fanalet i com passa quasi sempre a mig ball el fanalet s’ha encès i ens hem quedat sense fanalet i sense ball.