No patiu que no escriuré sobre el cartell ni del personatge, que ja decidirem tots si l’incorporem a l’imaginari popular o haurà estat una flor d’estiu. A l’alcalde, com a qualsevol mataroní o mataronina, hi ha cartells de Les Santes que li agraden, alguns fins i tot l’entusiasmen, altres el deixen indiferents i d’altres estupefacte. Per això, i perquè una vegada fixades les regles del joc, cal respectar-les i acceptar el resultat. Però si que en parlaré del concepte que ha inspirat a l’artista. El concepte de Santes-Setnas, com un temps en el que les coses passen a l’inrevés. A l’inrevés sí, però no de qualsevol manera.
És cert que la festa comporta la subversió de la quotidianitat, que moltes coses canvien i que els temps i els espais tenen una altra dimensió. Pels joves i pels grans. Que les nits, en una ciutat no gaire noctàmbula, s’ajunten amb els dies, que la gatzara substitueix la tradicional laboriositat dels mataronins i mataronines, que fins i tot la ciutat discreta fa una ostentació barroca de la magnitud de la Missa de Les Santes.
Tot això és cert però també ho és que encara que ho puguem escriure a l’inrevés la festa segueix un esquema absolutament pautat, de consuetud rítmica, de rols ben definits i d’expectatives previstes. De partitura coneguda que reinterpretem any rere any. Del “Glòria a Les Santes” al “no n’hi ha prou”. De la sortida d’ofici –el moment més mediterrani de tota la festa- fins els precisos passos dels balls de les figures. I el que val per la tradició val per tot. Quin millor exponent de la mètrica exacte de la festa que la repetició del Bequetero i el comptar fins a quinze? O el ritual de la Juliana?.
Segurament deu ser per l’equilibri entre el seny imprescindible i la rauxa necessària. El que si sabem que és estar de festa, el temps de l’alegria compartida, quan els topalls socials i mentals s’eixamplen però no deixen d’existir. I no ho fan precisament per salvaguardar la festa, que això no és el campi qui pugui, ni tot si val, sinó tot el contrari. Que com una orquestra de jazz podem recrear una i mil vegades les peces, improvisar i enriquir la interpretació, però tots sabem que en el fons hi ha un ritme i un llenguatge ben definit. Que els solistes entren quan toca entrar i que l’harmonia no es perd mai. Que tothom té el seu moment de lluïment però que el compta és el resultat final de tots plegats.
És veritat que per Santes tots som una mica Setnas, sis lletres a l’inrevés que no pas desordenades i que tots sabem llegir en el seu exacte significat: Les Santes, quan els mataronins i mataronines fem Festa Major.
Glòria a Les Santes!
Que tingueu, que tinguem tots i totes una molt bona Festa Major.
És cert que la festa comporta la subversió de la quotidianitat, que moltes coses canvien i que els temps i els espais tenen una altra dimensió. Pels joves i pels grans. Que les nits, en una ciutat no gaire noctàmbula, s’ajunten amb els dies, que la gatzara substitueix la tradicional laboriositat dels mataronins i mataronines, que fins i tot la ciutat discreta fa una ostentació barroca de la magnitud de la Missa de Les Santes.
Tot això és cert però també ho és que encara que ho puguem escriure a l’inrevés la festa segueix un esquema absolutament pautat, de consuetud rítmica, de rols ben definits i d’expectatives previstes. De partitura coneguda que reinterpretem any rere any. Del “Glòria a Les Santes” al “no n’hi ha prou”. De la sortida d’ofici –el moment més mediterrani de tota la festa- fins els precisos passos dels balls de les figures. I el que val per la tradició val per tot. Quin millor exponent de la mètrica exacte de la festa que la repetició del Bequetero i el comptar fins a quinze? O el ritual de la Juliana?.
Segurament deu ser per l’equilibri entre el seny imprescindible i la rauxa necessària. El que si sabem que és estar de festa, el temps de l’alegria compartida, quan els topalls socials i mentals s’eixamplen però no deixen d’existir. I no ho fan precisament per salvaguardar la festa, que això no és el campi qui pugui, ni tot si val, sinó tot el contrari. Que com una orquestra de jazz podem recrear una i mil vegades les peces, improvisar i enriquir la interpretació, però tots sabem que en el fons hi ha un ritme i un llenguatge ben definit. Que els solistes entren quan toca entrar i que l’harmonia no es perd mai. Que tothom té el seu moment de lluïment però que el compta és el resultat final de tots plegats.
És veritat que per Santes tots som una mica Setnas, sis lletres a l’inrevés que no pas desordenades i que tots sabem llegir en el seu exacte significat: Les Santes, quan els mataronins i mataronines fem Festa Major.
Glòria a Les Santes!
Que tingueu, que tinguem tots i totes una molt bona Festa Major.
Text del meu escrit pel programa de Les Santes d'aquest 2010. Podeu trobar tota la informació a la web de Les Santes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada