L’atzucac energètic

Foto El País.es

Els noticiaris d’avui anuncien el que, després de les vacances de Setmana Santa, semblava inevitable. La puja imparable del petroli. El preu del barril Brent es situa a fregar els 72 dòlars i es converteix en un problema econòmic de primer ordre. Les causes de l’increment es deuen, segons tots els analistes, a qüestions geopolítiques. La crisi iraní i la situació de guerra oberta al delta del Níger amenacen el subministrament i impulsen els preus a l’alça. Malgrat tot sembla que ens trobem no amb problema d’oferta sinó de demanda. Una demanda que no para de créixer amb una variable estacional potent –l’increment de consum durant l’estiu boreal- i una variable estructural molt més condicionant. El creixement econòmic exponencial de la Xina que ha passat d’exportador a àvid consumidor en poc anys.
L’impacte sobre l’economia d’un petroli molt car comença a ser perceptible. Els riscs són prou evidents: tensió inflacionista, increment del dèficit per compte corrent, ajustament del dòlar a la baixa i increment sobtat dels tipus d’interès. Un còctel perfecte per iniciar un procés de recessió econòmica. Aquests temes han d’ocupar una part important de l’agenda de treball de la propera reunió del FMI.
Poca confiança generen les accions diplomàtiques en la solució dels conflictes geopolítics existents. "L’habilitat" de l’administració Bush per resoldre el contenciós nuclear amb Iran és previsible: matar mosques a canonades. Tampoc el president iraní, instal·lat en una espiral fonamentalista de conseqüències imprevisibles, genera cap confiança. La situació política a l’Orient Mitjà és més complicada que mai i cap iniciativa de pau sembla possible. A l'Irak ningú confia en arribar a una situació políticament estable en molt de temps. No cal esperar tampoc cap resolució immediata dels conflictes africans que continuen sense interessar al món occidental malgrat els drames humans que estan generant.
Arribats a aquests extrems cal començar a plantejar-se el futur energètic europeu que no pot dependre d’una manera tant decisiva del subministrament extern. Cal doncs posar sobre la taula aquests temes de forma prioritària i obrir el debat d’una manera seriosa. Sense frivolitats i conscients de l’atzucac energètic en el que ens trobem i que pot acabar escanyat el desenvolupament de l’economia europea. Cal fer-ho sense ambigüitats i sense descartar d’entrada cap possibilitat sobre les fonts energètiques de futur.