Sarkozy o el mal de ojo

La Vanguardia
No crec en les malastrugances, però, a vegades hi ha coses que fan pensar-hi. Des que l’inefable Nicolas Sarkozy va dir, amb tot el seu accent gavatx, allò de “mi amigo Marianó” no passa dia que Rajoy no tingui una notícia dolenta. Un dia li salta un escàndol a Telde, al següent a Oriola. El robot de les firmes contra l’estatut compta més de 90.000 signatures en 15 segons. Esperanza Aguirre va a un acte contra la LOE i són quatre gats mal comptats. Aznar dona suport a un candidat italià que insulta greument a la meitat dels italians. Y suma y sigue. I a sobre els tribunals insisteixen en la unitat de la llengua catalana. Ni Marbella, per molt que s’hi esforci, li serveix de consol. Com si tot això, i moltes coses més que farien una llarga llista, no fos suficient a Zapatero les coses li surten bé! Aprova l’Estatut, ETA declara l’alt el foc, l’economia funciona, l’atur segueix baixant, la LOE només es votada en contra, quasi que ni cal dir-ho, pel PP . I les enquestes electorals es capgiren de manera significativa. Zapatero planteja reptes agosarats i se’n surt. És l’hora de la gosadia política?
I Mariano no para de rebre disgusts. Ara només li faltava que els de la Brunete mediàtica es barallin entre ells. Què està passant? El que fins ara era un bloc sòlid, una mena de piconadora eficient, presenta esquerdes que amenacen enderrocar tot l’edifici de la crispació. Fins hi tot l'AIMC expulsa a la COPE per manipular les xifres d'audiència. No deixa de sorprendre que Bergareche parli de mentides i manipulacions que provenen de l’emissora episcopal. Clar que, i mai millor dit, qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. Els catalans sabem de fa temps com les gasten a la COPE. Hem estat insultats, ridiculitzats, qualsevol motiu era bo per atacar Catalunya i els catalans. Sobta, doncs, que ara algú parli de segons quines coses i trenqui un silenci còmplice. Caldrà veure ara que pensen fer els bisbes quan els de Vocento parlin “seriamente” amb ells.
De tot plegat es poden fer lectures vàries. És cert que alguns temes, com un boomerang, s’han tornat contra el mateix PP. És el que acostuma a passar quan es juga a tot o res. I no és bo que el partit majoritari de l’oposició no sigui capaç d’obtenir suport de ningú en les seves polítiques. Pot ser la crispació ha acabat cansant els espanyols que comproven cada dia que no hi ha per tant. Que ni Espanya es trenca, ni l’economia s’esfonça, ni els catalans som dimonis que ens amaguem les banyes sota la barretina i la cua dins la faixa.
També pot ser que les tensions dins del PP siguin més fortes de les que sospitem. Fins ara la política de la crispació semblava que els hi donava bons resultats i per tant no era necessari fer plantejaments diferents. Amb un líder nominal que no acaba d’arrencar i un líder real que ho decideix tot, el PP sembla atrapat en la seva pròpia dialèctica. Com que no crec en les malastrugances haig de pensar que tot plegat és fruit de l'encert de Zapatero i del mal encert de Rajoy.