Remenant a la biblioteca de casa he trobat dos llibres als que feia temps els hi havia perdut la pista. De fet es tracta de la mateixa història escrita per dos autors diferents. Em refereixo a Camilo José Cela i a Josep Maria Espinàs i els llibres, un en castellà i l’altre en català, tenen el mateix nom: Viatge al Pirineu de Lleida. Escrits en primera persona, expliquen el viatge que els autors feren per les terres del Pallars Sobirà, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça, en els anys cinquanta. Els vull rellegir aquest estiu i anar fent algunes comparacions entre aquell Pirineu i l’actual.
Obrint un dels llibres a l’atzar, em trobo amb la crònica de la visita a Gerri de la Sal i l’anècdota sobre el nom de la fonda “La Golondrina” em va pensar en una altra anècdota viscuda al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró.
“La Golondrina”, rebatejada amb el seu nom original de L’Oreneta ha estat una fonda de Gerri on, a més d’un més que honest dinar, es podia gaudir de la millor vista del monestir de Santa Maria de Gerri. Per a fer-ho calia sortir del menjador a una mena d’eixida on es trobava el lavabo.
“La Golondrina”, rebatejada l’Oreneta, era coneguda per tothom com a ca la Duloras. Ni “Dolores” ni Dolors: Duloras. I això em fa pensar en la vergonya aliena que vaig passar en un Ple de l’Ajuntament quan un destacat membre de l’oposició, en un d’aquells atacs dialèctics que acostumava, va titllar en Josep Borrell de jacobí, espanyolista i centralista. Per acabar-ho de rematar, i com a colofó de l’argumentació, va dir amb tota la solemnitat del moment: “mireu si ho és d’espanyolista que es fa dir Pepe en lloc de Pep”.
Com tothom sap en Borrell és de La Pobla de Segur i per aquestes terres els noms tenen una contundència secular. Els Francescs són Franciscus, els Manuels són Manolus, els Antonis són Antonius, els Joans són Juanitus, les Dolors són Duloras o Lolas. No cal dir que els Joseps són Pepes.
Obrint un dels llibres a l’atzar, em trobo amb la crònica de la visita a Gerri de la Sal i l’anècdota sobre el nom de la fonda “La Golondrina” em va pensar en una altra anècdota viscuda al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró.
“La Golondrina”, rebatejada amb el seu nom original de L’Oreneta ha estat una fonda de Gerri on, a més d’un més que honest dinar, es podia gaudir de la millor vista del monestir de Santa Maria de Gerri. Per a fer-ho calia sortir del menjador a una mena d’eixida on es trobava el lavabo.
“La Golondrina”, rebatejada l’Oreneta, era coneguda per tothom com a ca la Duloras. Ni “Dolores” ni Dolors: Duloras. I això em fa pensar en la vergonya aliena que vaig passar en un Ple de l’Ajuntament quan un destacat membre de l’oposició, en un d’aquells atacs dialèctics que acostumava, va titllar en Josep Borrell de jacobí, espanyolista i centralista. Per acabar-ho de rematar, i com a colofó de l’argumentació, va dir amb tota la solemnitat del moment: “mireu si ho és d’espanyolista que es fa dir Pepe en lloc de Pep”.
Com tothom sap en Borrell és de La Pobla de Segur i per aquestes terres els noms tenen una contundència secular. Els Francescs són Franciscus, els Manuels són Manolus, els Antonis són Antonius, els Joans són Juanitus, les Dolors són Duloras o Lolas. No cal dir que els Joseps són Pepes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada