Mare de Déu d'Arboló
Aquest és el crit de guerra dels minairons quan surten del canut demanant feina. De la rica mitologia pallaresa, els minairons, són sens dubte els essers més entranyables. Treballadors infatigables viuen dins del canut, que ha anat passant de casa en casa, el seu humor és terrible. Si obres el canut, i no els hi dones feina, et fan la pell.
La prova del seu treball el podeu veure a “Lo Tarter dels minairons”, un impresionant riu de pedres a la Guàrdia d’Ares. Conten que el mosso de la masia del Feu, picat per la curiositat, va obrir el canut dels minairons un dia que l’hereu li havia demanat que li portés. Només la seva sang freda va evitar que, en acabar d’amuntegar els rocs, els minairons impacients no acabessin amb la vida del mosso.
En Pep Coll, escriptor de Pessonada, n’explica unes quantes històries de minairons en els seus llibres. En “Què farem, què direm? (Premi Angular 1991) recrea la visa d’aquests petits essers fantàstics en una divertida, i actual, novel·la.
Però en Pep Coll ha escrit moltes altres coses. Des del seu primer llibre: “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, fins el darrer: “El salvatge dels Pirineus”. Recull de contes i llegendes, assaig sobre el parlar del Pallars, novel·les ambientades en gran part en el Pirineu. Una història seva, “L’home que corria més que el sol”, publicada al llibre “L’edat de les pedres” ha donat origen a la “Cuita al sol”. Una prova esportiva que es disputa pel solstici d’estiu i que consisteix en sortir de la plaça d’Àreu, just quan el sol s’amaga, i arribar a dalt el Monteixo abans no t’atrapi l’ombra.
Destaca pel seu treball de recull de la tradició oral de les comarques pirinenques i s’afegeix a la tradició etnogràfica encetada per Joan Amades i continuada per Ramon Violant i Simorra, i més recentment per en Joan Lluís.
De la rica bibliografia d’en Pep Coll, fa de molt bon llegir el “Viatge al Pirineu fantàstic”. Un recorregut, vall a vall, pels indrets on la imaginació popular ha situat llegendes i històries perdudes en els temps. Bruixes, dimonis, serps monstruoses, capellans, pastors, dones d’aigua, minairons, donzelles, cavallers, moros, i tot tipus de bestiar fantàstic es troben escampats per la geografia del Pirineu.
Una manera ben diferent acostar-se a l’alta serralada. Més enllà de l’esquí, del rafting i de la Bruixa de Sort.
Aquest és el crit de guerra dels minairons quan surten del canut demanant feina. De la rica mitologia pallaresa, els minairons, són sens dubte els essers més entranyables. Treballadors infatigables viuen dins del canut, que ha anat passant de casa en casa, el seu humor és terrible. Si obres el canut, i no els hi dones feina, et fan la pell.
La prova del seu treball el podeu veure a “Lo Tarter dels minairons”, un impresionant riu de pedres a la Guàrdia d’Ares. Conten que el mosso de la masia del Feu, picat per la curiositat, va obrir el canut dels minairons un dia que l’hereu li havia demanat que li portés. Només la seva sang freda va evitar que, en acabar d’amuntegar els rocs, els minairons impacients no acabessin amb la vida del mosso.
En Pep Coll, escriptor de Pessonada, n’explica unes quantes històries de minairons en els seus llibres. En “Què farem, què direm? (Premi Angular 1991) recrea la visa d’aquests petits essers fantàstics en una divertida, i actual, novel·la.
Però en Pep Coll ha escrit moltes altres coses. Des del seu primer llibre: “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, fins el darrer: “El salvatge dels Pirineus”. Recull de contes i llegendes, assaig sobre el parlar del Pallars, novel·les ambientades en gran part en el Pirineu. Una història seva, “L’home que corria més que el sol”, publicada al llibre “L’edat de les pedres” ha donat origen a la “Cuita al sol”. Una prova esportiva que es disputa pel solstici d’estiu i que consisteix en sortir de la plaça d’Àreu, just quan el sol s’amaga, i arribar a dalt el Monteixo abans no t’atrapi l’ombra.
Destaca pel seu treball de recull de la tradició oral de les comarques pirinenques i s’afegeix a la tradició etnogràfica encetada per Joan Amades i continuada per Ramon Violant i Simorra, i més recentment per en Joan Lluís.
De la rica bibliografia d’en Pep Coll, fa de molt bon llegir el “Viatge al Pirineu fantàstic”. Un recorregut, vall a vall, pels indrets on la imaginació popular ha situat llegendes i històries perdudes en els temps. Bruixes, dimonis, serps monstruoses, capellans, pastors, dones d’aigua, minairons, donzelles, cavallers, moros, i tot tipus de bestiar fantàstic es troben escampats per la geografia del Pirineu.
Una manera ben diferent acostar-se a l’alta serralada. Més enllà de l’esquí, del rafting i de la Bruixa de Sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada