Llegeixo a la premsa d’aquest matí, que el quadre de Boticelli “La Mare de Déu i el Nen” ha estat venut en una subhasta per més de cinc milions d’euros.
Haig de manifestar la meva predilecció per l’autor italià. Les vegades que he visitat els Ufizzi m’he centrat especialment en les sales de Boticelli. Suficient per quedar sadollat de bellesa!
En pensava avui a missa. Mentre el mossèn de Tírvia –personatge peculiar i conegut arreu per la seva devoció mariana- engegava, per enèsima vegada, el seu sermonet sobre la Mare de Déu i acusava a tort i dret de la conxorxa internacional contra la religió catòlica, m’entretenia mirant el retaule del Roser. Un modest retaule, gairebé la única peça que es va salvar de l’enfonsament de l’església original de Sant Feliu, que s’ha restaurat fa poc i presideix un altar lateral de l’església.. Val a dir que l’església romànica de Sant Feliu es va derrumbar degut als treballs maldestres de la gent de Regiones Devastadas, l’organisme franquista encarregat precisament de reconstruir els pobles que havien estat, com en el cas de Tírvia, especialment castigats per la guerra civil. La nova església es va bastir una mica més amunt, amb un estil neoromànic i força bonic pels temps que corrien.
El retaule del Roser de Tírvia, d’estil gòtic, consta de cinc quadres principals. En el centre la Mare de Déu i al seu voltant es disposen quatre quadres al·legòrics de la Anunciació, la visita de Maria a Isabel, la Nativitat i la visita dels Reis. Una sanefa inferior acull unes figures individuals, segurament apòstols.
Hi ha també a Tírvia una petita capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Situada a uns deu minuts del poble, s’arriba per un bonic i pla camí arranjat de fa poc. Fins els anys seixanta el Divendres Sant es feia el Via Crucis fins l’ermita. Hi participaven els armats de Tírvia. Acostumats a la marcialitat dels Armats de Mataró els de Tírvia sorprenen per tot el contrari. D’entrada res de lluir cuixes, que aquí dalt per Setmana Santa encara fa fred i per això cal anar amb llargs calçotets de pelfa.. La capella del Roser té la peculiaritat d’estar adossada a la penya que fa de paret natural per les bandes nord i est.
Abans no comencés a pensar en altres santuaris, ermites i esglésies dedicats a la Mare de Déu –i que recull exhaustivament en Joan Belmunt i Figueras en un deliciós llibre titulat “Devocions Marianes Populars, el Pallars Sobirà” i publicat per Pagès Editors- el mossèn ha acabat el sermó i els fidels hem entonat –això sí, cadascú amb el to que li ha donat la gana- el Credo popular.
Ara, missa ita est, escric mentre a fora plou i les bromes juguen a fer i amagar amb Farrera i Montesclado.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada