Avui els articulistes dels diaris en parlen a bastament. De la crispació, del descrèdit de la política.
En parla Enrique Gil Calvo, avui a El País, en un lúcid article sobre el trencament del principi d’inclusió política que va permetre tirar endavant la transició: “Así retorna nuestra peor memoria histórica, siempre desgarrada por feroces exclusiones recíprocas, haciéndonos olvidar que sin inclusión no puede haber democracia de verdad”.
Jugar a tot o res, en democràcia, és d’una irresponsabilitat absoluta. Potser té raó en Joan Tapia quan afirma que al govern li van tremolar les cames el 2005 i que ara paga les conseqüències d’aquella fugida davant la Brunete mediàtica. Però segurament tampoc li falta la raó quan creu que si el govern ara és manté ferm, el PP no en traurà profit. I ho justifica amb quatre potents arguments.
La sensació de passada de frenada comença a calar en un part de l’opinió pública i publicada. El problema serà com recollir els trossos després de la batussa. Ho recorda en Jordi Juan al seu article a La Vanguardia: “Hace ya mucho tiempo que se están superando los límites de lo que debería ser permisible en una confrontación política y se ha entrado en una guerra del todo vale para desligitimar al adversario. En Catalunya, se han hecho muchas bromas acerca del oasis catalán, pero vale la pena preguntarse si es mejor cambiar esto por la ciénaga de Madrid”.
Per tot això es reconfortant l’article d’en Jordi Sánchez a El País: A favor de la política. Veig que en Ramon Bassas també en parla. Em quedo amb aquest fragment: “La política nace en el mismo instante en que el ser humano decide vivir en grupo, es decir, probablemente desde el inicio. No hay sociedad posible sin política. El conflicto es consustancial a toda sociedad, y la gestión de ese conflicto, de naturalezas y orígenes muy distintos, corresponde a la política”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada