Foto Quico Melero
Fa poc més d’un any escrivia això. Aquest matí, a l’acte d’inauguració de l’avinguda d’Amèrica, en pensava. Com i que quina manera anem reescrivint la ciutat.
La ciutat viva, dinàmica, canviant, on res és etern ni definitiu. La ciutat amb arrels profundes que li donen caràcter, però d’origen divers, que ens obliga a mirar el present i treballar pel futur. I això serveix per les pedres i per les persones. Obligats, que no condemnats, a preservar els fonaments de la història de la ciutat, però sobretot obligats a garantir-ne el futur.
L’obra de reurbanització que avui hem inaugurat, té sens dubte, el caràcter del palimpsest que en Manuel de Torres explica magníficament en el seu llibre sobre el centre de la ciutat.
Quan a començament del segle passat es va construir el canal que recollia les aigües de les rieres de Cirera i Figuera Major i les desviava –d’aquí el nom popular de “Desvio”, amb el que els mataronins hem nomenat tradicionalment aquest canal- cap a la riera de Sant Simó, el centre de la ciutat va deixar de patir les inundacions periòdiques i pròpies del nostre clima mediterrani. Aleshores la ciutat no traspassava les rondes i els terrenys de Rocafonda i el Palau eren un conjunt de camps de garrofers i vinyes. A principis dels anys setanta es va cobrir el canal amb una estructura de bigues –a les que uns anys després es va detectar aluminosi- i amb una pobríssima urbanització superior.
Ara s’ha fet una actuació a fons. S’ha reconstruït, a fons, tot el canal i s’ha convertit la seva superfície en un magnífic espai de passeig i estada. Un passeig que relliga, des del Primer de Maig fins la riera de Sant Simó, els barris de l’Esperança, Rocafonda, Ciutat Jardí, El Palau. I s’ha volgut habilitar expressament, per a poder llegir precisament el palimsest de la ciutat, un tram del túnel i del canal que podran ser visitats pels ciutadans.
I s’ha fet, i vull remarcar-ho en una època en la que amb excessiva frivolitat alguns qüestionen la utilitat de les empreses municipals, amb pressupost d’Aigües de Mataró. Una empresa de capital cent per cent municipal, que reinverteix tots els seus beneficis en millorar les xarxes d’aigua i de clavegueram.
Aquesta obra, però, no és una cosa aïllada. Forma part del projecte ambiciós de transformar els barris de la ciutat. Rocafonda i El Palau, també. Per això, quan algú amb oportunisme o ignorància, parla d’electoralisme res més fàcil que recordar-li tot el que va passant: a la Ciutat Jardí, a la plaça Terricabres, al carrer Picasso, a les escoles del barri, a la pista del Palau, a la carretera de Mata, a la ronda pintor Estrany, a la llar Cabanelles, als talussos del cementiri, als carrers del Palau, al menjador del Casal d’avis, a la rambla pintor Estrany, a la plaça del Palau, a les sortides de l’autopista o a l'avinguda del Perú. I presentarem Rocafonda-El Palau a la nova convocatòria de la llei de barris.
Fa poc més d’un any escrivia això. Aquest matí, a l’acte d’inauguració de l’avinguda d’Amèrica, en pensava. Com i que quina manera anem reescrivint la ciutat.
La ciutat viva, dinàmica, canviant, on res és etern ni definitiu. La ciutat amb arrels profundes que li donen caràcter, però d’origen divers, que ens obliga a mirar el present i treballar pel futur. I això serveix per les pedres i per les persones. Obligats, que no condemnats, a preservar els fonaments de la història de la ciutat, però sobretot obligats a garantir-ne el futur.
L’obra de reurbanització que avui hem inaugurat, té sens dubte, el caràcter del palimpsest que en Manuel de Torres explica magníficament en el seu llibre sobre el centre de la ciutat.
Quan a començament del segle passat es va construir el canal que recollia les aigües de les rieres de Cirera i Figuera Major i les desviava –d’aquí el nom popular de “Desvio”, amb el que els mataronins hem nomenat tradicionalment aquest canal- cap a la riera de Sant Simó, el centre de la ciutat va deixar de patir les inundacions periòdiques i pròpies del nostre clima mediterrani. Aleshores la ciutat no traspassava les rondes i els terrenys de Rocafonda i el Palau eren un conjunt de camps de garrofers i vinyes. A principis dels anys setanta es va cobrir el canal amb una estructura de bigues –a les que uns anys després es va detectar aluminosi- i amb una pobríssima urbanització superior.
Ara s’ha fet una actuació a fons. S’ha reconstruït, a fons, tot el canal i s’ha convertit la seva superfície en un magnífic espai de passeig i estada. Un passeig que relliga, des del Primer de Maig fins la riera de Sant Simó, els barris de l’Esperança, Rocafonda, Ciutat Jardí, El Palau. I s’ha volgut habilitar expressament, per a poder llegir precisament el palimsest de la ciutat, un tram del túnel i del canal que podran ser visitats pels ciutadans.
I s’ha fet, i vull remarcar-ho en una època en la que amb excessiva frivolitat alguns qüestionen la utilitat de les empreses municipals, amb pressupost d’Aigües de Mataró. Una empresa de capital cent per cent municipal, que reinverteix tots els seus beneficis en millorar les xarxes d’aigua i de clavegueram.
Aquesta obra, però, no és una cosa aïllada. Forma part del projecte ambiciós de transformar els barris de la ciutat. Rocafonda i El Palau, també. Per això, quan algú amb oportunisme o ignorància, parla d’electoralisme res més fàcil que recordar-li tot el que va passant: a la Ciutat Jardí, a la plaça Terricabres, al carrer Picasso, a les escoles del barri, a la pista del Palau, a la carretera de Mata, a la ronda pintor Estrany, a la llar Cabanelles, als talussos del cementiri, als carrers del Palau, al menjador del Casal d’avis, a la rambla pintor Estrany, a la plaça del Palau, a les sortides de l’autopista o a l'avinguda del Perú. I presentarem Rocafonda-El Palau a la nova convocatòria de la llei de barris.
Doncs visca les eleccions!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada