Carta a en Francesc Vendrell

Benvolgut Francesc, llegeixo a La Vanguardia l’article que has publicat avui amb el títol de “Dialécticas de futuro y progreso”. Algunes de les teves paraules les podria subscriure, però en cap cas podria fer-ho sobre el fons de la qüestió que planteges.

És cert, com escrius, que “En un país normal el debate político de los partidos entre sí, de éstos con la sociedad y de la propia sociedad sería, en términos clásicos, un debate de derechas y izquierdas. De un modelo de sociedad contrapuesto a otro”. No comparteixo, malgrat entendre que aquesta qüestió forma part del debat, la teva diferència entre esquerra i dreta en funció únicament del paper que haurien de jugar les administracions públiques. Basar l’argumentació en una suposada manca de confiança de les esquerres en la societat em sembla d’un simplisme impropi i gens fonamentat històricament.

Les meves discrepàncies més profundes les situaria, però, en la limitació que fas de l’anàlisi. Fa temps que reclamo que el debat polític cal situar-lo entre dretes i esquerres i no, únicament, entre Catalunya i Espanya. Però si vols que parlem d’un país normal, amb debats polítics que resolguin problemes reals dels ciutadans enlloc de crear-ne contínuament, cal que la teva anàlisi la situïs en un marc més ampli. Parlar de nacionalisme o no nacionalisme, de símbols i d’identitats, de sentiments, i fer-ho només referint-se a Catalunya, em sembla falsejar el debat. Sembles oblidar-te precisament d’Espanya.

Si obrissis la perspectiva veuries com els mateixos retrets que fas a la política i als polítics catalans podries fer-los a la política i a la resta de polítics espanyols. I no crec que precisament, els dirigents polítics del teu partit puguin quedar-se al marge d’aquests retrets. Per no parlar de determinats mitjans de comunicació amb seu a Madrid i de tendència, per dir-ho amb suavitat, no governamental. Si vols parlar de debats estèrils, d’utilització dels sentiments i dels símbols, parlem-ne. Però fem-ho sense oblidar els vídeos de les manifestacions de Madrid. No s’hi va jugar amb els sentiments, els símbols i les identitats?

Per acabar només una postil·la al teu darrer paràgraf: “Seria bueno y conveniente que los partidos políticos catalanes actuáramos en nuestras propuestas en la dialéctica de un país normal y alineáramos nuestras posiciones a partir de ésta. Progresaríamos como país y garantizaríamos en futuro”. Els partits catalans i els espanyols. Aquests també i, especialmentel teu, amb urgència.