El meme de la Glorieta

No sóc especialment afeccionat a entrar en les cadenes dels memes, però el de la Glorieta m’ha fet gràcia (saps Glorieta que des de la finestra on treballo avui, veig l'església d'un petit poble que es diu justament... Glorieta). Potser sigui aquesta dolça mandreta de diumenge a la tarda. Una mandreta que no impedeix que des de fa molts anys, els diumenges a la tarda, si no hi ha actes als que haig d’assistir-hi, treballi una bona estona. Els que em coneixen bé, saben que no és el meu millor dia i per això acostumen a deixar-me tranquil amb els meus papers. La ciutat té un soroll diferent i a casa s’està molt bé.

Avui a més és diumenge de Pasqua. El dissabte al matí vaig poder pujar al Pirineu, i ara el vent mou les branques despullades del til·ler del jardí, el sol treu daurats dels roures de la coma i la neu, que per fi ha arribat, brilla dalt de coll de So. Per la carretera de Farrera no puja cap cotxe i sols alguns turistes despistats passegen avorrits pels carrers del poble. Per tot això, i per tenir a mà alguns dels llibres que més he estimat, m’aventuro amb aquest meme. De pas podreu descobrir alguns dels meus autors favorits.

“No fa pas gaires anys, encara, que a moltes petites poblacions de la frontera hi hagué guarnicions de soldats més o menys importants, segons les necessitats del servei. N’hi hagué una també a Cadaqués”.

“Benvolgut amic: Ignor si quan aquest escrit arribi a les teves mans ja sabràs la infausta nova: els senyors moriren fa prop de dos mesos, la darrera nit de Carnaval, en circumstàncies més aviat misterioses”.

“Pilars i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei”.

“Buscava un lloc tranquil on morir. Algú em va aconsellar Brooklyn, i l’endemà al matí hi vaig anar des de Westchester per inspeccionar el terreny”

“Hace años que mi cara no me sorprende ni siquiera cuando me corto el pelo”

En podria posar uns quants més, però m’han semblat suficients. De moment ja he descobert els de la Glorieta (Mecanocrist del segon origen i Nada), el de la Joana Torres (La sombra del viento) i el primer de la Maria Guardia (Las cenizas de Ángela), per descobrir l’altre hauré de prendre una mica de poció màgica. Amb els de la Rosa Herrero no he pogut.