Quadern d’estiu: el camí de la vall

El camí de la vall és un camí vell. Molt més antic que l’antiga carretera construïda en el primer terç del segle passat i quan el pas per la vila era obligat per caminants i bèsties que el resseguiren durant segles. Camí savi que planeja per dins del bosc, a mig aire de la serra, bastant per damunt del riu. Si el caminant ho fa en silenci, sense presa, pot sorprendre el pas dels cabirols, la fressa dels senglars o els salts àgils dels esquirols. El camí avança entre alzines més cap a la solana i pi roig a mesura que es revolta el serrat i s'enfila cap al nord. El bosc es poc madur, amb alguns exemplars de pin vells i recargolats, però dominat per arbres massa iguals de talla. Cosa bastant normal en una vall on els boscos foren explotats durant segles per abastir les fargues que donaren nom a la vall. Curiosament, excepte el martinet d’Alins i les restes de cagaferro que es pot trobar en alguns indrets, no en queda cap vestigi d’aquella antiga activitat econòmica.

Quan s’arriba a la vista dels llosats d’Araós, el camí es desploma en unes marrades que fan sospitar si són autèntiques o fruit de la impaciència d’alguns. A l’altra banda del riu, una mica cap al sud del poble, sola i petita, l’ermita de Sant Francesc invita a arribar-s’hi. Reconstruïda fa uns anys, conserva l’arc de ferradura i un mur de “opus spicatum”. Segurament ens trobem amb una de les ermites més antigues del país. I és que a Araós fa anys van posar un rètol –com a d’altres pobles de la vall- que deia: Catalunya té mil anys i a Araós ja hi érem”. Els de la vila no trigaren a fer unes samarretes que deia: “Catalunya té mil anys i a Tírvia ja mos engatàvem”.

I és que els de la vila sempre seran els de la vila. Ho mig explica en Camilo José Cela en el llibre que va escriure a mitges amb l’Espinàs i que passa per ser la millor guia d’un país que encara vaig conèixer : “A Tírvia, en su atalaya, le zurraron a modo durante la guerra civil; cuando los ánimos se calmaron y volvió la paz, el gobierno quizó reconstruir el pueblo en la carretera (lo que quizás tenga cierto sentido común), pero los de Tírvia prefirieron seguir en su aireado palomar, desde el que se contempla buena parte del mundo”.