La Cultia és la cara oposada del Solà. Un és dur, sec, d’argelagues, te de roca i farigoles, l’altra és ombrívola, humida, boscada. Roures, freixeres, avellaners seguint el riu, clops que senyalen el cel, i prats de dall com maragdes que brillen a la posta de sol. Petites bordes sorprenen en qualsevol racó del bosc i anuncien la clariana dels prats. Pardines escampades arreu recorden quan els arbres només resseguien els marges i els camps dominaven el paisatge. Camps per segar amb falç abans no saltés la carena la dalla gavatxa. Els pobles, petits i foscos enlairats en els relleixos aturonats on toca el sol.
Feia temps que no m’hi arribava. Les pomeres que plantarem fa vora trenta anys - era pel febrer i nevava de valent- aviat quedaran colgades pels roures que poc a poc van envaint l’antic camp. Mai han donat pomes, però han resistit nevades, gelades i la presència quotidiana dels porcs senglars que deixen per tot arreu els rastres del seu pas. Molt més discretes, i per això costa bastant més de veure-les, les daines es mouen amb elegant silenci. Per això avui em sento afortunat de haver pogut espiar el seu beure reposat en el riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada