Lectures contraposades

Dies de Nadal que donen per llargues sobretaules i per estones de lectura tranquil•la. Acabo de llegir El Pont dels jueus que feia dies tenia encetat i no trobava la manera d’acabar-lo. Encara no entenc que aquesta novel•la hagi estat setmanes al capdamunt del rànquing de llibres més venuts a Catalunya.
Pel contrari començo El setè camió, de l’Assumpta Montellà, i gairebé me l’empasso en dues tirades. Havia llegit coses sobre aquest llibre, la Joana Torres i la Gloria Figuerola en parlen al seus blocs, em picava la curiositat i em va saber greu perdre’m la presentació a Mataró. Sense la càrrega emotiva de la Maternitat d’Elna, però amb tota la força narrativa d’un fets desconeguts i que t’atrapen des del primer moment. La història de “la mina d’en Negrín”, les vicissituds del tresor dels quadres del Museu del Prado, l’or de la República, la retirada republicana del febrer del 39. El rigor dels arxius i la força dels testimonis orals. Uns testimonis que, com diu la mateixa Assumpta Montellà, li queden quinze o vint anys de vida.
Si tot el llibre t’atrapa, em quedo amb un fragment del epíleg del llibre:
“Abans de sortir a l’exterior, la meva darrera mirada va ser per aquella cambra, plena de silenci, però també de veus del passat que semblaven ressonar en aquelles parets.
A poc a poc vaig anar sortint. Davant tenia la llum lluent de la sortida, i a la meva esquena la foscor d’una mina, on els seus protagonistes semblava que em volguessin retenir dins aquell túnel del temps. Ara ja coneixia la seva història, la del tinent Blasi, la del carrabiner Serafí T.H., la d’en Juan Negrín.
El talc no trigaria gaire a engolir de nou aquell espai i a esborrar les petges de tots aquells que guardaren el darrer secret de la República: l’amagatall del seu tresor.”