Foto Gorka Lejarcegi
Són les quatre paraules que em suggereixen els escrits, publicats avui a El País, sobre l’anomenat “cas Leganés” i que ha acabat amb l’exculpació judicial de tots els acusats.
La infàmia l’explica fil per randa en Rafael Méndez en un extens article de dues pàgines. La persecució del metges, els informes políticament interessats, la utilització del dolor i de la mort amb interessos clarament aliens a la sanitat, la mentida i la manipulació, són explicats amb rigor inqüestionable per l’autor de l’article. La cirereta, com sempre, la posa la COPE: Cristina López Schlichting, 26 de maig de 2005. “Al menos cuatro personas han sido directamente asesinadas en el hospital Severo Ochoa de Leganés por la vía de la sedación irregular”.
La barra a càrrec de dos personatges inefables: Manuel Lamela, conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid i Miguel Ángel Rodríguez (MAR). El primer, esquiant a Baqueira-Beret (“mis vacaciones no las dicta ni el PSOE ni la prensa, ¿vale?") durant tota la setmana per reaparèixer afirmant: “Me siento muy orgulloso de lo que hice”. El segon titllant, dimecres a TVE, de nazi al doctor Montes.
La caricatura me la suggereix un entretingut article de Javier Marías: Con ojos cinematográficos. Sustenta la tesi que mentre en la ficció cinematogràfica som capaços d’etiquetar ràpidament els personatges, en la vida real ens costa molt més fer-ho. Amb quins prototipus identificaríem els dos personatges anteriors si fossin protagonistes d’una pel·lícula?
La decència la posa Jorge M. Reverte en “La muerte de Josefina”. Escriu l’escriptor sobre la mort de la seva mare: “Años después, muchos años después, las noticias de la prensa sobre la acción de las autoridades sanitarias madrileñas y la Iglesia española contra los médicos que habían aplicado métodos paliativos para aliviar el dolor y la pérdida de dignidad a muchos enfermos terminales y sus familias, hicieron coincidir a todos los hijos de Josefina en el recuerdo del final de su madre y en el carácter atroz e injusto de la persecución emprendida contra los médicos y, sobre todo, contra los enfermos del hospital Severo Ochoa de Leganés”.
Són les quatre paraules que em suggereixen els escrits, publicats avui a El País, sobre l’anomenat “cas Leganés” i que ha acabat amb l’exculpació judicial de tots els acusats.
La infàmia l’explica fil per randa en Rafael Méndez en un extens article de dues pàgines. La persecució del metges, els informes políticament interessats, la utilització del dolor i de la mort amb interessos clarament aliens a la sanitat, la mentida i la manipulació, són explicats amb rigor inqüestionable per l’autor de l’article. La cirereta, com sempre, la posa la COPE: Cristina López Schlichting, 26 de maig de 2005. “Al menos cuatro personas han sido directamente asesinadas en el hospital Severo Ochoa de Leganés por la vía de la sedación irregular”.
La barra a càrrec de dos personatges inefables: Manuel Lamela, conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid i Miguel Ángel Rodríguez (MAR). El primer, esquiant a Baqueira-Beret (“mis vacaciones no las dicta ni el PSOE ni la prensa, ¿vale?") durant tota la setmana per reaparèixer afirmant: “Me siento muy orgulloso de lo que hice”. El segon titllant, dimecres a TVE, de nazi al doctor Montes.
La caricatura me la suggereix un entretingut article de Javier Marías: Con ojos cinematográficos. Sustenta la tesi que mentre en la ficció cinematogràfica som capaços d’etiquetar ràpidament els personatges, en la vida real ens costa molt més fer-ho. Amb quins prototipus identificaríem els dos personatges anteriors si fossin protagonistes d’una pel·lícula?
La decència la posa Jorge M. Reverte en “La muerte de Josefina”. Escriu l’escriptor sobre la mort de la seva mare: “Años después, muchos años después, las noticias de la prensa sobre la acción de las autoridades sanitarias madrileñas y la Iglesia española contra los médicos que habían aplicado métodos paliativos para aliviar el dolor y la pérdida de dignidad a muchos enfermos terminales y sus familias, hicieron coincidir a todos los hijos de Josefina en el recuerdo del final de su madre y en el carácter atroz e injusto de la persecución emprendida contra los médicos y, sobre todo, contra los enfermos del hospital Severo Ochoa de Leganés”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada