Aquesta tarda d’absoluta calma, amb els finestrals encara oberts, mentre el sol s’escapa Coma amunt i la borrufa juga a fer i amagar, he rebuscat a la biblioteca el llibre de la Maria Barbal: Camins de quietud. Un recorregut literari pels pobles abandonats del Pirineu.
“Els pobles abandonats ens parlen d’un model de vida penós, però més just amb la natura que el progrés actual. No hi ha dubte que signifiquen dimissió i ens produeixen recança. Compto que la sentim en descobrir un punt d’esclat que ens suggereix la bellesa del conjunt encara que aquest ja no existeixi. El dibuix perfecte de la fusta gastada, el llampurneig damunt d’una pissarra, les cantoneres metàl·liques de la vella maleta de cartró. Aquests instants d’alegria són esplendor fòssil, arrosseguen els pensaments de la vida dels nostres avantpassats, amb totes les seves ombres, que eren moltes. També avui tenim zones de fosca. Més que el silenci de la nit, amb les seves incògnites, és allau de veus i d’imatges que, sovint ens desorienta. Coneixem més del que podem saber, planyem més del que podem plorar. La natura, amb crosses, se’ns presenta sota una mena de moderació forçada."
L’altre Pallars, el que queda lluny dels circuits de l’esquí i del rafting. El que cal fer resseguint camins mil·lenaris però que et sorprèn amb els petits detalls d’una ermita, unes cases o amb la bellesa de la balda d’una senzilla tanca. Des dels paisatges oberts de l’alta muntanya, al verd dels prats de dall o les raconades dels camins vora l’aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada