Fer-ho bé i a temps

Foto El País

Aquests dies en els que mirem de forma continua els butlletins meteorològics amb l’esperança de la pluja, recupero un parells d’articles publicat per John Gray. El primer és una entrevista d’en Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia fa uns mesos. L’altre, molt més recent, és un article publicat a El País de dilluns passat.

No acostumo a coincidir amb les tesis del professor anglès, sobretot en la seva més que discutible opinió sobre la impossibilitat del progrés de la humanitat sense que aquest tingui conseqüències irreversibles sobre el planeta. És cert que fins ara les coses semblen donar-li la raó, però acceptar el seu pessimisme no representa més que tancar-se en un inactiu fatalisme de resultats absolutament desastrosos. El que no comparteixi les seves tesis no vol dir que no les llegeixi amb atenció, doncs acostuma a argumentar les seves opinions amb rigor i això, en els temps que corren, és d’agrair.

Em sembla però, com fa en l’article de El País, que posar en el mateix sac les idees de Bush i dels anomenats “verds” suposa un exercici de simplicitat excessiva però que pot ser útil. Perquè precisament del “xoc” entre aquests posicionaments poden sorgir els criteris més realistes i si voleu possibilistes que permetin atendre les legítimes aspiracions de progressar especialment dels països més subdesenvolupats.

Pot ser cert que cal situar la rel del problema en la gestió dels recursos energètics, que la situació de dependència dels combustibles fòssils es nefasta i que la solució difícilment vindrà únicament de les energies renovables. I que més aviat que tard caldrà obrir, amb tota la seriositat possible, el debat sobre l’energia nuclear. El mateix Gray ho explica en el seu article:

“La única forma de avanzar es disminuir la necesidad de combustibles fósiles y, al mismo tiempo, dado que es imposible renunciar a ellos por completo, hacer que sean más limpios. Eso significa utilizar sin reparos unas tecnologías que muchos ecologistas ven con pavor supersticioso. La energía nuclear tiene los sabidos problemas de seguridad y el tratamiento de los residuos, y no es, ni mucho menos, una panacea. Sin embargo, su demonización es típica de las peores ideas fantasiosas de los verdes. Aunque la energía solar tiene posibilidades, no hay un tipo único de energía renovable que pueda sustituir a los combustibles sucios del pasado industrial”.

L’exemple energètic pot servir per superar la demonització de la incineració dels residus urbans, de la interconnexió de conques hidrogràfiques –que no és el mateix que els transvasaments- i de les xarxes elèctriques. Tenim coneixement suficient i tecnologies adequades per poder seguir creient en el progrés de la humanitat. El repte és fer-ho bé i a temps. Justament el que no hem fet amb l’aigua a Catalunya i que ens obliga a estar pendents, com mai, dels butlletins meteorològics.