Foto Xavier SaboridoA la plaça s’estava bé. Malgrat la calor, l’ombra dels grans plàtans era prou agradable per poder prendre una cervesa, veient la gent –que semblaven vestits d’uniforme amb una samarreta groga i negra- amunt i avall. Escoltant les converses de les taules veïnes, malgrat no entendre gairebé res en aquella llengua desconeguda per mi, vaig arribar a la conclusió que devien estar de festa. De fet a l’entrada de la ciutat ja havia vist grans banderes penjants dels fanals i cartells anunciant no sé que d’unes Santes.
Pensava tot això i pensava com havia arribat a aquesta ciutat des de l’altra punta del món. Des d’Austràlia per ser més concret. De fet tot havia estat com una mena de joc dels disbarats. Com advocat del senyor Colins havia d’esbrinar que caram volia dir aquella remaleïda frase que figurava en el seu testament: “les vinyes pel de la tripleta màgica”. Vet aquí l’enigma que calia resoldre. D’entrada estava escrit en un idioma desconegut. Consulta a la universitat i qüestió resolta. Estava escrit en català, una llengua que es parla en un petit país (comparat amb Austràlia quasi minúscul) de la costa de la Mediterrània.
Ja tenia per on començar. Però a Catalunya viuen milions de persones. Com seguir?.
Llista de ciutats i pobles, ordenats de grans a petits per veure si em sonava alguna cosa. Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Terrassa,...., Mataró.
-Ep, Mataró!
Això em sonava. I tant. A les botelles de vi del senyor Colins ho diu clarament: vi el·laborat a partir de raïm de la varietat Mataró. Cap a Mataró falta gent. Però a Mataró viuen milers de persones. Com saber qui era l’escollit pel senyor Colin per heretar les vinyes?
I aquí estava encallat, quan vaig sentir la frase:
-Demà tirarem la tripleta màgica.
La tripleta màgica! El que anava buscant.
- Escolti senyor què vol dir amb això de la tripleta màgica?
- Sí, home sí –em va respondre mentre em mirava com pensant d’on havia sortit aquell guiri- que demà és la diada castellera de Les Santes i volem fer la tripleta màgica. Vingui i ho veurà. Demà a les dotze aquí mateix.
La diada castellera? Que era això? Doncs calis esperar l’endemà per sortir de dubtes.
La plaça plena de gom a gom. Una gentada i molts vestits amb pantalons blancs i camises de colors. A les dotze en punt els de les camises de colors es comencen a agrupar. Cadascú amb els del seu color. Sona la música i comencen enfilar-se uns d’amunt els altres. Primer una mena de columnes, després grans construccions, com castells de fins nou pisos d’alçada!
-Vet aquí perquè li diuen jornada castellera: fan castells humans.
La gent xerra, calla, aplaudeix quan els més petits (què valents) arriben dalt de tot i saluden. Alguns castells s’ensorren. Però hi tornen. I així més de dues hores. Algú comenta:
-Els Capgrossos han descarregat la tripleta màgica!
Fa estona que he deduït que els Capgrossos –quin nom més curiós- són els de la camisa blau marí i que són de Mataró. O sigui que l’hereu de les vinyes del senyor Colins és un dels castellers de Mataró! Però quin, si en un castell hi ha centenars de persones. Algú es dirà Colin?
-Algú coneix un tal Colins? pregunto a un casteller rabassut de camisa blava?
-Colins? no em sona.
Doncs sí que anem bé. Espera, espera, quin era l’altre nom que posava a les ampolles de vi d’en Colins? Bo..., Bo..., Bofarull!
-I en Bofarull, que el coneixes?
Oli en un llum:
-Bofarull –crida el casteller rabassut- aquí hi ha un senyor que pregunta per tu!
En Bofarull recordava haver sentit l’avi explicar que l’oncle Mateu havia marxat, feia molts anys cap a Austràlia, a fer fortuna amb uns quans ceps de Mataró, i mai més van saber res d’ell. Convèncer a en Bofarull que acabava d’heretar unes vinyes a l’altre extrem del món no va ser fàcil. Fins que el casteller rabassut li va dir:
-Vinga Bofarull, que ara ens podràs convidar a tots al teu vi!
I per aquesta raó, des de aleshores, les ampolles de vi de la bodega Colins-Bofarull porten un magnífic castell de nou pisos dibuixat a l’etiqueta. I també per aquesta raó els Capgrossos de Mataró algun dia vindran a Austràlia a fer grans castells!
Pensava tot això i pensava com havia arribat a aquesta ciutat des de l’altra punta del món. Des d’Austràlia per ser més concret. De fet tot havia estat com una mena de joc dels disbarats. Com advocat del senyor Colins havia d’esbrinar que caram volia dir aquella remaleïda frase que figurava en el seu testament: “les vinyes pel de la tripleta màgica”. Vet aquí l’enigma que calia resoldre. D’entrada estava escrit en un idioma desconegut. Consulta a la universitat i qüestió resolta. Estava escrit en català, una llengua que es parla en un petit país (comparat amb Austràlia quasi minúscul) de la costa de la Mediterrània.
Ja tenia per on començar. Però a Catalunya viuen milions de persones. Com seguir?.
Llista de ciutats i pobles, ordenats de grans a petits per veure si em sonava alguna cosa. Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Terrassa,...., Mataró.
-Ep, Mataró!
Això em sonava. I tant. A les botelles de vi del senyor Colins ho diu clarament: vi el·laborat a partir de raïm de la varietat Mataró. Cap a Mataró falta gent. Però a Mataró viuen milers de persones. Com saber qui era l’escollit pel senyor Colin per heretar les vinyes?
I aquí estava encallat, quan vaig sentir la frase:
-Demà tirarem la tripleta màgica.
La tripleta màgica! El que anava buscant.
- Escolti senyor què vol dir amb això de la tripleta màgica?
- Sí, home sí –em va respondre mentre em mirava com pensant d’on havia sortit aquell guiri- que demà és la diada castellera de Les Santes i volem fer la tripleta màgica. Vingui i ho veurà. Demà a les dotze aquí mateix.
La diada castellera? Que era això? Doncs calis esperar l’endemà per sortir de dubtes.
La plaça plena de gom a gom. Una gentada i molts vestits amb pantalons blancs i camises de colors. A les dotze en punt els de les camises de colors es comencen a agrupar. Cadascú amb els del seu color. Sona la música i comencen enfilar-se uns d’amunt els altres. Primer una mena de columnes, després grans construccions, com castells de fins nou pisos d’alçada!
-Vet aquí perquè li diuen jornada castellera: fan castells humans.
La gent xerra, calla, aplaudeix quan els més petits (què valents) arriben dalt de tot i saluden. Alguns castells s’ensorren. Però hi tornen. I així més de dues hores. Algú comenta:
-Els Capgrossos han descarregat la tripleta màgica!
Fa estona que he deduït que els Capgrossos –quin nom més curiós- són els de la camisa blau marí i que són de Mataró. O sigui que l’hereu de les vinyes del senyor Colins és un dels castellers de Mataró! Però quin, si en un castell hi ha centenars de persones. Algú es dirà Colin?
-Algú coneix un tal Colins? pregunto a un casteller rabassut de camisa blava?
-Colins? no em sona.
Doncs sí que anem bé. Espera, espera, quin era l’altre nom que posava a les ampolles de vi d’en Colins? Bo..., Bo..., Bofarull!
-I en Bofarull, que el coneixes?
Oli en un llum:
-Bofarull –crida el casteller rabassut- aquí hi ha un senyor que pregunta per tu!
En Bofarull recordava haver sentit l’avi explicar que l’oncle Mateu havia marxat, feia molts anys cap a Austràlia, a fer fortuna amb uns quans ceps de Mataró, i mai més van saber res d’ell. Convèncer a en Bofarull que acabava d’heretar unes vinyes a l’altre extrem del món no va ser fàcil. Fins que el casteller rabassut li va dir:
-Vinga Bofarull, que ara ens podràs convidar a tots al teu vi!
I per aquesta raó, des de aleshores, les ampolles de vi de la bodega Colins-Bofarull porten un magnífic castell de nou pisos dibuixat a l’etiqueta. I també per aquesta raó els Capgrossos de Mataró algun dia vindran a Austràlia a fer grans castells!
Conte que els Capgrossos em varen demanar per la revista Tirant lo Blau.
1 comentari:
No soc castellera, pero avui he tingut ganes de dir-li al Senyor Joan Antoni Baron, que tal com em va passar a l'enterro de la Mariona, que tampoc la coneixia hi vaig anar al seu enterro. La veritat encara no se ben be perque.... suposo que per soc ciutadana de Mataró, el seu discurs em va agradar molt i em va emocionar, i avui llegint el conte del Blog amb data 31 de gener, també m'he emocionat(suposo que és el fet que no para de ploure i tinc unes ganes d'estiu i de Santes ...) eh lo més fort és que m'ho he cregut...i fins al final no he descobert que era un conte.
Res que només volia dir-li GRÀCIES.
Publica un comentari a l'entrada