La casualitat fa que cinc anys després, un altre onze de març, em trobi a Atocha. Aquesta estació ferroviària s’ha convertit en referència per tots els que hem canviat el pont aeri pel tren d’alta velocitat i necessitem viatjar a Madrid amb certa freqüència. Comoditat, preu i gairebé temps són motius més que suficients per abandonar l’avió i tornar al ferrocarril. De fet escric aquestes ratlles mentre torno a Barcelona, cosa absolutament impossible si hagués viatjar en avió.
Atocha és una estació que acostuma a bullir d’activitat i de gent. Avui també. Però hi havia a l’aire quelcom de diferent a altres dies. Un cert silenci somort era present i les viatgers, mentre esperava el tren de rodalies que m’havia de portar a Guadalajara, miraven a terra i gairebé ningú xerrava. Remuntar el corredor de l’Henares, passant per estacions com les del Pozo, no ha estat una experiència especialment agradable en un dia com avui. Estic segur que tothom tenia encesa, encara que fos en el fons del cervell, una petita alarma de record del que va passar ara fa cinc anys.
Com estic segur que tothom recorda que feia i on era quan es va assabentar de la fatídica notícia. I de les reaccions posteriors, fins i tot a nivell local, en un intent d’encolomar l’atemptat assassí a la banda terrorista ETA. Pels catalans, i jo crec que pels espanyols, Perpinyà estava molt present en algunes declaracions a cop calent. Després varem assistir al major espectacle de desvergonyiment que puc recordar. Negant les evidències fins el límit de l’esperpèntic i inventant-se conspiracions surrealistes. Oblidant que els ciutadans no som idiotes i que al final la veritat acaba surant. Més o menys el que acabarà passant, i salvant les evidents distàncies, amb els nous episodis que omplen les portades dels diaris aquests dies.
Atocha és una estació que acostuma a bullir d’activitat i de gent. Avui també. Però hi havia a l’aire quelcom de diferent a altres dies. Un cert silenci somort era present i les viatgers, mentre esperava el tren de rodalies que m’havia de portar a Guadalajara, miraven a terra i gairebé ningú xerrava. Remuntar el corredor de l’Henares, passant per estacions com les del Pozo, no ha estat una experiència especialment agradable en un dia com avui. Estic segur que tothom tenia encesa, encara que fos en el fons del cervell, una petita alarma de record del que va passar ara fa cinc anys.
Com estic segur que tothom recorda que feia i on era quan es va assabentar de la fatídica notícia. I de les reaccions posteriors, fins i tot a nivell local, en un intent d’encolomar l’atemptat assassí a la banda terrorista ETA. Pels catalans, i jo crec que pels espanyols, Perpinyà estava molt present en algunes declaracions a cop calent. Després varem assistir al major espectacle de desvergonyiment que puc recordar. Negant les evidències fins el límit de l’esperpèntic i inventant-se conspiracions surrealistes. Oblidant que els ciutadans no som idiotes i que al final la veritat acaba surant. Més o menys el que acabarà passant, i salvant les evidents distàncies, amb els nous episodis que omplen les portades dels diaris aquests dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada