Des de la finestra en la que treballo es veu, a baix al carrer, un lledoner magnífic. És un arbre que sempre he vist en el mateix lloc, i sospito que ja hi era quan es va urbanitzar el barri i va aparèixer el carrer. Aquest dies ha brotat i els llucs de l’hivern estan donant pas a les fulles de verd tendre. Com a testimoni mut de la vida del barri, veurà passar tot l’any i el seu aspecte anirà canviat al llarg dels mesos. A la tardor, amb els branquillons curulls de negres lledons, començarà a perdre les fulles i recomençarà el cicle vital.
Però durant la primavera i l’estiu ens oferirà la seva amable ombra. La mateixa ombra de la que va escriure en Tomàs Garcés en el seu poema, musicat per Eduard Toldrà, “L’ombra del lledoner”.
A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
La nit sospira, la nit,
el bosc, la riera clara.
Les branques del lledoner
són fines i despullades;
fulla i ocell n’han fugit,
però hi crema l’estelada.
Fadrina l’amor és lluny;
demana’l a punta d’alba
quan l’ombra del lledoner
s’allarga com un miracle.
Els mateixos lledoners de la seva “Font dels lledoners” que podeu escoltar amb la seva pròpia veu.
1 comentari:
Nota melangiosa d’aquest capvespre al retrobar-me , mitjançant el teu post , amb la veu de Tomàs Garcés , per a mi sempre el Senyor Garcés, un gran home , llastimosament oblidat tant en la seva vessant poètica com en la d’home de gran cultura.
Vaig tenir la sort de compartir d’adolescent forces estones amb ell ja que era el pare de la meva tia. Amb va enderiar per la poesia i formen part dels meus records inesborrables les discussions estètiques entre ell ( defensor de Ràfols Casamada) i el pare ( defensor de Tàpies).
La seva qualitat humana era del tot comparable a la seva gran qualitat poètica.
Publica un comentari a l'entrada