Ressuscita la història?

Francis Fukuyama escrivia fa uns anys que ens trobàvem amb la fi de la història davant la instauració massiva de la democràcia liberal com a forma preeminent del govern dels països. Ara, i precisament davant un evident retrocés de les llibertats en molts països, hi ha qui apunta la resurrecció precisament de la història.

Sobre aquesta tesi central l’Andrea Rizzi escriu un més que recomanable article a El País de dissabte. Aporta dades, bibliografia i reflexions sobre el distanciament entre ciutadans i polítics en l’actual situació de crisi econòmica. Apunta que el desafiament és més funcional que ideològic i que això podria justificar l’auge de dues tendències polítiques preocupants i en funció del nivell de riquesa dels països. Si pels més pobres la temptació es diu democràcia autoritària amb la Xina com a referent, per les democràcies riques el populisme emergeix de nou com a falsa solució. Remata l’article afirmant que la llibertat és un actiu inigualable i que la capacitat de seducció és la millor forma de tombar les dictadures.

És sobre aquesta capacitat de seducció, de liderar els canvis, d’afrontar els reptes encara que s’hagi de fugir del políticament correcte, que crec cal cercar el camí de retrobament dels ciutadans amb la política. No és un camí fàcil, doncs tampoc tenim tot el temps ni ens trobem en la millor situació socioeconòmica per a fer-ho. Però caldrà posar-s’hi o correm el seriós risc de veure’ns superats pels esdeveniments i engolits pels monstres populistes que ens amenacen. I no ens enganyem, qualsevol retrocés en els drets democràtics costa molt de temps de recuperar sinó acaba engendrant monstres com els del passat. No hi ha solucions fàcils ni immediates, per això més que mai, i aquí si que discrepo obertament de la tesi d’en Rizzi, ens cal el reafirmament ideològic. Es disfressa sovint el populisme, i a casa nostre en tenim mostres més que evidents, d’una certa neutralitat ideològica reduint la política a una pura gestió administrativa dels afers públics. Amb l’afegit, sempre perillós, de la reivindicació identitària excloent que creix especialment en moments de dificultats econòmiques. Itàlia en pot ser perfectament l'exemple més vàlid.

Davant això cal accentuar el component més polític, en el millor esperit de la res pública, que garanteixi el progrés econòmic però també les garanties de llibertat i democràcia. Progrés, llibertat i democràcia han de tornar a ser un trio fonamental per la viabilitat social i econòmica dels països d’arreu del món. El que ens hi juguem és massa seriós com per deixar-ho fora precisament de la política.