És el que he pensat després de veure el muntatge que Christof Loy ens ha presentat aquesta tarda al Liceu del “Rapte del serrall”. Res a dir de la part musical, amb una molt bona interpretació de Diana Damrau en el paper de Konstanze i un més que meritori Franz-Josef Selig fent del sicari Osmin. Cosa a part el muntatge escenogràfic que dubto entre titllar entre inútil i absurd. Inútil perquè res aporta a la història i absurd perquè no valia la pena fer una nova versió i acabar reduint tota l’acció a uns pocs metres quadrats de l’immens escenari del teatre, renunciant a un muntatge clàssic i acabar desaprofitant les possibilitats que l’escenografia moderna ofereix.
La veritat és que no entenc aquesta dèria d’inventar la sopa d’alls a cada òpera. És com si en el cine ens passessin un remake de Ben-Hur amb cotxes de fórmula 1 en lloc de les quadrigues. Si em permeteu l’acudit dolent ja sabem que en Massa-la correria amb Ferrari. Ens queda per saber amb quin cotxe correria Ben-Hur.
Llegiu el que l’Agustí Fancelli va escriure a El País. I si voleu tenir una opinió més pròpia podeu veure la retransmissió de l’òpera al Teatre Monumental de Mataró aquest dimecres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada