Que volin els magalls!

Aquest matí, a l’obrir els finestrons del balcó, he vist els magalls per primera vegada aquesta any. De fet abans de veure’ls els he sentit xisclar i m’he dit: ara sí, ara sí que ha arribat la primavera. Us parlo dels magalls, els negres ocellots que incansables veurem volar durant el que queda de primavera i fins Santes més o menys i que en altres contrades anomenen falciots. Els falciots que en Serrat va cantar.

No són uns ocells massa estimats per la gent i fins i tot hi ha qui sent per ells una profunda aversió. Tota la simpatia que aconsegueixen les orenetes o els culblancs els hi falta als negres magalls. Però formen part del nostre bon temps i ens costaria molt entendre el temps de la calor sense els seus xiscles i el seu vol ràpid i sovint rasant. Amb ells tornen els capvespres llargs, les orxates a la plaça, les nits curtes de temps però intenses de converses i emocions. Tot just tornen els magalls, els tarongers de les eixides han obert les flors i la tarongina envaeix l’aire de la nit. Que volin els falciots encara que tant li faci al vent.