header-photo

Retorn



Retorno, ni que sigui per unes hores, a Melilla. Que ningú esperi una crònica d’actualitat política ni res que s’assembli en aquest escrit. Lògicament he seguit amb atenció les informacions de les darreres setmanes, però tinc suficient coneixement de causa com per passar-ho tot pel sedàs de la història i relativitzar les coses en la seva justa mida.

Vaig marxar de Melilla el setembre de l’any 64 i no hi havia tornat mai. Per diverses circumstàncies primer i després per una por terrible. Por a trencar els records d’una infantesa que fou molt feliç. Bons records de la família, dels veïns, del barri i de la ciutat. I sé prou com poden ser de fràgils els records i després de tant de temps.

Fill d’una família humil, en un barri de treballadors d’una ciutat de frontera, cosmopolita i multiètnica. Una ciutat de personatges diversos, únics, autèntics supervivents en mig d’acomodats funcionaris i militars. Teníem, tots plegats, poca cosa, però mai ens va faltar l’essencial per viure d’una forma molt digna. I érem feliços. Segurament amb la inconsciència de l’edat però amb l’alegria compartida de familiars i veïns. Cases molt petites amb l’immens pati del carrer, lloc de trobada, joc, festa, xerrada, ... La vida és vivia pendent del temps, de la mar, dels avatars de la frontera, de les penúries i dels petits èxits, al dia i sense especular massa amb el futur. Els pares van ser valents, molt valents, i va decidir marxar en el moment just en què el futur dels fills s’havia de decidir. No devia ser fàcil trencar amb el microcosmos en el que havien viscut sempre, però ho varen fer pel nostre futur. Mai els hi agrairé prou.

Ara, després de quaranta sis anys hi he tornat. Una invitació formal del president de la ciutat autònoma que no podia defugir i que agraeixo sincerament. I no en penedeixo, tot el contrari. He trobat una ciutat que ha canviat en tot aquest temps, que ha recuperat el front marítim, els edificis modernistes, la vella ciutadella, que ha vist desaparèixer els uniformes del carrer i que conserva l’aire de ciutat de frontera amb totes les seves conseqüències.

1 comentari:

José Jaime ha dit...

A veces los políticos rehuís abriros a los sentimientos y las emociones y es un craso error. Mostrar sentimientos, sin ellos tmpoco es posible un compromiso político y social verdadero, es algo que dignifica ala persona, la humaniza. Y tú, mi querido Juan Antonio, me has mostrado con esta carta (Retorn) que eres muy capaz, a pesar de tu faceta de político con responsabilidades, que no eres ajeno ni reacio a la proximidad humana y emocional con la gente llana. Un abrazo.