Llegeixo Sagitari de Joan Fuster i em trobo amb aquesta frase: De vegades, mirar-nos a l’espill és com contemplar una nostra caricatura, desgraciada i acusatòria.
L’espill és el reflex més directe, més proper de la nostra pròpia caricatura. Segurament el primer amb el que ens trobem cada matí en el ritual quotidià de la higiene. Però al llarg del dia ens veurem en molts altres espills, fugaços alguns i altres, els de les càmeres de televisió i les màquines de fotografiar, més permanents. Com que ara les fotos no tenen la contundència del paper que les feia perennes tendim a la hiperinflació. Ens retratem molt sovint però amb la mateixa promiscuïtat ens oblidem de les imatges que quedaran en un disc dur, un cd o un usb. Ens hem fet encara més caricatura fugaç. Vet aquí els temps que ens ha tocar de viure-hi!.
La caducitat de les imatges no fan però oblidar la vella qüestió de com ens veiem i com ens veuen. Quin dels meus jo surt a l’espill, a la càmera o a la pantalla? El jo que conec i els altres desconeixen? El jo que coneixem tots? El jo que desconec i prou coneixen els altres? El jo que desconeixem tots?
En tot cas -continua escrivint Fuster- les figures solen resultar més convincents i més exactes que les paraules. Les figures, les imatges? Però quines imatges? Existeix realment la meva imatge a l’espill? És reflex d’algun dels meus jo? De tots a la vegada i de cap d’ells?
No serà veritat el que diu l’escriptor del País Valencià (quin gust escriure País Valencià): L’engany és el pa nostre de cada dia. El mateix pa és engany.
Tot plegat reflexions apuntades quan la nit ha caigut, s’està bé al pati i quatre núvols amenacen amb la pluja. O només serà il·lusió nocturna d’un estiu que volem apurar?
Reflexions per la tertúlia #llegimipiulem que uns quants mantenim al twitter sobre el llibre Sagitari d’en Joan Fuster.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada