La albada del que se fue

La mort que no per esperada no deixa de sorprendre’ns, se’ns ha endut José Antonio Labordeta. La mort, la santa companya dels gallecs, la parca, aquella que tots sabem que algun dia ha de venir. Encara que ens obstinem en oblidar-ho, que fins i tot gosem amagar-la i ignorar-la. Potser que recordem, com cantava el mateix Labordeta, que “Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota des del mar, hemos perdido compañeros, paisajes y esperanzas en duro batallar”.

Labordeta ha estat tot un símbol per un poble i per una generació. Pels aragonesos, però també pels catalans i per tots els que creiem en un futur compartit de llibertat i progrés, en un país divers i plural que respecti totes les identitats, llengües i cultures. Primer amb la guitarra, després amb la motxilla a l’esquena i al final des del seu escó per la Xunta Aragonesista al Congrés dels Diputats. No ens quedem només amb la seva valenta intervenció engegant a la merda als diputats del PP que, com acostumen a fer, no deixaven d’increpar-lo. Quedem-nos amb l’home compromès, amb el seu país Aragó, amb els homes i dones d’arreu d’Espanya, amb la lluita per la dignitat dels treballadors i amb la seva obstinada tossuderia baturra per la llibertat. La llibertat que tant va cantar:

También será posible

que esa hermosa mañana

ni tú, ni yo, ni el otro

la lleguemos a ver;

pero habrá que forzarla

para que pueda ser.

Que sea como un viento

que arranque los matojos

surgiendo la verdad,

y limpie los caminos

de siglos de destrozos

contra la libertad.

Habrá un día

en que todos

al levantar la vista,

veremos una tierra

que ponga libertad.

Amb ell ha mort una part de la nostra educació sentimental, de la nostra història col·lectiva, i de les nostres esperances. Camina Labordeta a l’albada, amb la motxilla lleugera, pels camins inabastables de l’eternitat. Descansi en pau.

Mireu el magnífic especial que li dedica la versió digital de El País.