header-photo

La albada del que se fue



La mort que no per esperada no deixa de sorprendre’ns, se’ns ha endut José Antonio Labordeta. La mort, la santa companya dels gallecs, la parca, aquella que tots sabem que algun dia ha de venir. Encara que ens obstinem en oblidar-ho, que fins i tot gosem amagar-la i ignorar-la. Potser que recordem, com cantava el mateix Labordeta, que Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota des del mar, hemos perdido compañeros, paisajes y esperanzas en duro batallar”.

Labordeta ha estat tot un símbol per un poble i per una generació. Pels aragonesos, però també pels catalans i per tots els que creiem en un futur compartit de llibertat i progrés, en un país divers i plural que respecti totes les identitats, llengües i cultures. Primer amb la guitarra, després amb la motxilla a l’esquena i al final des del seu escó per la Xunta Aragonesista al Congrés dels Diputats. No ens quedem només amb la seva valenta intervenció engegant a la merda als diputats del PP que, com acostumen a fer, no deixaven d’increpar-lo. Quedem-nos amb l’home compromès, amb el seu país Aragó, amb els homes i dones d’arreu d’Espanya, amb la lluita per la dignitat dels treballadors i amb la seva obstinada tossuderia baturra per la llibertat. La llibertat que tant va cantar:

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Amb ell ha mort una part de la nostra educació sentimental, de la nostra història col·lectiva, i de les nostres esperances. Camina Labordeta a l’albada, amb la motxilla lleugera, pels camins inabastables de l’eternitat. Descansi en pau.
Mireu el magnífic especial que li dedica la versió digital de El País.

1 comentari:

eLOI ha dit...

Magnífic post. Magnífic Labordeta.
Tens tanta raó quan dius que sovint gosem amagar la mort.
Segurament si la tinguéssim més present ens obstinaríem fins al final a lluitar contra tot allò que no ens agrada i a estimar encara amb més força totes aquelles coses que sabem que valen la pena.
"Arriba los compañeros que ya ha llegado la hora" que deia Labordeta.
una abraçada,