No dona per massa una estada de menys de quaranta vuit hores com per poder escriure amb cap mena de rigor sobre una ciutat. I més quan t’has passat la meitat del temps entre el l’hotel i el lloc on es celebra l’esdeveniment que t’ha portat a la ciutat. Però quasi sempre, i aquesta vegada ha estat així, es pot esgarrapar algun moment per poder visitar la ciutat encara que sigui d’una manera absolutament meteòrica. Fa temps, i ho he escrit alguna altra vegada, de les ciutats més que els grans monuments i els museus m’interessa la vida del carrer, el comerç i allò que podríem anomenar el paisanatge. I Ciutat de Mèxic és una ciutat en la que sobretot s’ha d’observar la gent.
Una gent que omple de forma compulsiva els espais públics de la ciutat amb una mena de marea humana que flueix contínuament pels carrers. Més que passar fa la impressió que la gent viu al carrer. Compra, menja, seu i s’està al carrer d’una manera absolutament desvergonyida i que fins i tot sorprèn a un mediterrani com jo. La quantitat de parades on es cuina i es ven menjar i en les que pots veure menjar gent de tota classe, ocupen l’espai públic i el comparteixen amb mercats ambulants, venedors sense parada fixa, top manta, enllustradors de sabates, venedors de diaris als semàfors, músics d’orguenet. Un autèntic festival de colors, sorolls, músiques, olors fenomenal. I si diverses són les activitats més diversa és encara la tipologia humana dels habitants de la que passa per ser la ciutat més gran del món. Des de la policia, omnipresent en grups nombrosos i d’uniformitat un pèl exagerada, fins tot tipus de personatge propis d’una pel·lícula de Cantinflas o d’un culebrot televisiu i que sempre sembla ser massa nombrosos per la feina que fan. Viure el carrer i al carrer sembla l’ocupació més important dels mexicans. O al menys això és el que a mi m’ha semblat i que no té perquè respondre a cap realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada