Foto Quico Melero Plou des de fa 48 hores. A la resta de Catalunya l’aigua ha estat neu. La pluja ha estat constant com feia temps no ho era. Us haig de dir que m’agraden els dies plujosos. Poques coses em conforten tant com veure ploure mentre treballo a casa o al despatx.
Benvinguda pluja, benvinguda neu. Bona part acabarà als pantans i ens allunyarà, una mica més, el fantasma de la sequera. La natura ho notarà de manera especial i la brotada de la primavera pot ser espectacular.
Però la sequera només s’allunyarà. En un país mediterrani com el nostre la sequera forma part de la nostra quotidianitat històrica. Recordeu en Raimon volent portar la pluja a escola.
Encara no sé quants hectòmetres cúbics hauran entrat als sistemes hidràulics del país. Espero que bastants i que els embassaments s’hauran recuperat força. La velocitat amb la que es recuperen els postres pantans em fa pensar en la fragilitat del sistema. Si s’omplen en pocs episodis de pluja deu ser que són petits. I si són petits poden ser insuficients.
La primavera passada vaig presidir la inauguració de l’exposició “Mataró estalvia aigua" promoguda per Aigües de Mataró. Sempre he pensat que les companyies d’aigua deuen ser les úniques empreses del món que demanen als seus abonats que precisament no consumeixin el seu producte.
L’acte de inauguració servia també per a fer un balanç de la campanya d'estalvi d'aigua que s’estava portant a terme. La veritat és que la campanya va ser tot un èxit i que conjuntament amb les mesures d’estalvi implantades pocs mesos després vàrem poder passar l’estiu i la tardor sense una amenaça directa de restriccions. La resposta de la ciutadania va ser exemplar i el consum per persona es va reduir de forma considerable.
En la meva intervenció vaig reclamar un consum responsable d’un element escàs. Primera topada amb els membres de l’empresa que portava la campanya. L’aigua no és un element escàs al nostre país, deien. El problema és que el malgastem. Doncs més al meu favor: l’aigua és un bé escàs que a sobre malgastem.
La segona reflexió meva va tenir més sort. No podem demanar sempre als ciutadans urbans que estalviïn i permetre que, en molts llocs, es segueixi regant a manta.
A Mataró s'ha fet una gestió de l’aigua exemplar, amb una eficiència de la xarxa de distribució paradigmàtica. S'ha disminuït a la meitat l’aigua necessària pel rec de jardins i places malgrat tenir més zones verdes que mai. S'han impulsat campanyes d’estalvi. I ens hem dotat de les infrastructures necessàries per donar un bon servei als ciutadans. I s'ha fet des de Aigües de Mataró. Una empresa cent per cent municipal que ha invertit tots els seus beneficis en millorar el servei.
Tot plegat s'ha aconseguit que la ciutat gasti la mateixa quantitat global d’aigua que quan érem només 80.000 habitants.
Però com deia al principi, malgrat les pluges, el fantasma de la sequera segueix sempre present. Estalvi, bon ús d’un recurs escàs, eficiència de les xarxes. Tot està bé i és important. Però també necessitem infrastructures. Infrastructures de captació obtenció de l’aigua. Infrastructures d’emmagatzematge. Infrastructures de tractament i distribució. Infrastructures de sanejament i depuració.
La disponibilitat d’aigua ha de condicionar el creixement però no el pot escanyar. No podem créixer sense pensar en quins recursos disposa el territori. Però no podem negar-nos a créixer de manera permanent. Segurament l’equilibri és això que en diuen creixement sostenible. Sostenible, però creixement.
Benvinguda pluja, benvinguda neu. Bona part acabarà als pantans i ens allunyarà, una mica més, el fantasma de la sequera. La natura ho notarà de manera especial i la brotada de la primavera pot ser espectacular.
Però la sequera només s’allunyarà. En un país mediterrani com el nostre la sequera forma part de la nostra quotidianitat històrica. Recordeu en Raimon volent portar la pluja a escola.
Encara no sé quants hectòmetres cúbics hauran entrat als sistemes hidràulics del país. Espero que bastants i que els embassaments s’hauran recuperat força. La velocitat amb la que es recuperen els postres pantans em fa pensar en la fragilitat del sistema. Si s’omplen en pocs episodis de pluja deu ser que són petits. I si són petits poden ser insuficients.
La primavera passada vaig presidir la inauguració de l’exposició “Mataró estalvia aigua" promoguda per Aigües de Mataró. Sempre he pensat que les companyies d’aigua deuen ser les úniques empreses del món que demanen als seus abonats que precisament no consumeixin el seu producte.
L’acte de inauguració servia també per a fer un balanç de la campanya d'estalvi d'aigua que s’estava portant a terme. La veritat és que la campanya va ser tot un èxit i que conjuntament amb les mesures d’estalvi implantades pocs mesos després vàrem poder passar l’estiu i la tardor sense una amenaça directa de restriccions. La resposta de la ciutadania va ser exemplar i el consum per persona es va reduir de forma considerable.
En la meva intervenció vaig reclamar un consum responsable d’un element escàs. Primera topada amb els membres de l’empresa que portava la campanya. L’aigua no és un element escàs al nostre país, deien. El problema és que el malgastem. Doncs més al meu favor: l’aigua és un bé escàs que a sobre malgastem.
La segona reflexió meva va tenir més sort. No podem demanar sempre als ciutadans urbans que estalviïn i permetre que, en molts llocs, es segueixi regant a manta.
A Mataró s'ha fet una gestió de l’aigua exemplar, amb una eficiència de la xarxa de distribució paradigmàtica. S'ha disminuït a la meitat l’aigua necessària pel rec de jardins i places malgrat tenir més zones verdes que mai. S'han impulsat campanyes d’estalvi. I ens hem dotat de les infrastructures necessàries per donar un bon servei als ciutadans. I s'ha fet des de Aigües de Mataró. Una empresa cent per cent municipal que ha invertit tots els seus beneficis en millorar el servei.
Tot plegat s'ha aconseguit que la ciutat gasti la mateixa quantitat global d’aigua que quan érem només 80.000 habitants.
Però com deia al principi, malgrat les pluges, el fantasma de la sequera segueix sempre present. Estalvi, bon ús d’un recurs escàs, eficiència de les xarxes. Tot està bé i és important. Però també necessitem infrastructures. Infrastructures de captació obtenció de l’aigua. Infrastructures d’emmagatzematge. Infrastructures de tractament i distribució. Infrastructures de sanejament i depuració.
La disponibilitat d’aigua ha de condicionar el creixement però no el pot escanyar. No podem créixer sense pensar en quins recursos disposa el territori. Però no podem negar-nos a créixer de manera permanent. Segurament l’equilibri és això que en diuen creixement sostenible. Sostenible, però creixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada