L’adéu del ministre o "el viento solano"

Poques vegades la cerimònia de comiat d’un ministre ha aixecat tanta expectació mediàtica com la de José Bono. Hi ha avui a la premsa diària un parell d’articles força interessants i que ajuden, des de perspectives diferents, a interpretar la posta en escena de l’adéu del ministre. Per Fernando Ónega a La Vanguardia, la imatge més definitòria va ser el passadís dels militars al ja ex-ministre. I una doble pregunta que no deixa de ser inquietant: a qui o a què aplaudien els militars? Desenvolupa bé la seva tesis Ónega quan planteja que no aplaudien al ministre per la seva gestió sinó al polític per la seva opinió. I això venint de l’estament militar no deixa de ser preocupant doncs eleva la figura de Bono, per sobre de dretes i esquerres, en defensor d’una determinada idea d’Espanya. La dificultat serà ara pel president Zapatero, aparent guanyador de la partida, i sobretot per l’actual ministre de Defensa, Juan Antonio Alonso, qui haurà de guanyar-se la confiança dels militars sense embolicar-se en la bandera.
L’altre article el firma l’Enric Sopena a El Periódico. El títol ja és prou clarificador: L’Espanya "cañí" de Bono". Recorda Sopena l’afecció de ex-ministre a cert tipus d’actes que anomena "tedèum laic". Ja ho va fer amb motiu de la seva reelecció com a president de Castella-la Manxa. Per cert Bono, que acostuma a ignorar la fonamental , pel govern socialista, aportació electoral dels socialistes catalans- només guanyava aquestes eleccions. Si aleshores va invitar a personatges com Rajoy, Zaplana, Ruiz-Gallardón, l’arquebisbe Cañizares o el mateix Raphael, ara ha volgut una parada militar per escenificar el seu comiat. I també Sopena, com Ònega, fa alguna pregunta inquietant: quan el general Sanz Roldán qualifica de "ciutadans de bé" els enamorats d’Espanya i de la seva bandera, està qualificant de "ciutadans del mal" a la resta de la ciutadania? Per Sopena, Bono no ha marxat de la política. La qüestió està en el seu projecte d’Espanya. De l’Espanya plural de Zapatero –aquest si guanya totes les eleccions- a l’Espanya "cañí" de Bono.
Algú podria pensar que l’efecte de "el viento solano", tan present en la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, estigui bufant fort en la política espanyola.
Sempre he confiat més en les brises suaus que acompanyen sense empènyer, que bufen tranquils i que no acostumen a fallar. Més o menys com Zapatero.