Arriba en Montilla

Foto Quim Puig
Rebombori, i de fons, en la política catalana. Menys d’una setmana després del referèndum i pràcticament sense poder fer una lectura electoral en profunditat dels resultats, alguns dels interrogants que es plantejaven pel dia després s’han anat esvaint. El més important era el que feia referència al futur d’en Pasqual Maragall com a candidat a revalidar la presidència de la Generalitat. Resolta la incògnita pel mateix president i després d’un dies en els que he conegut infinitats de “maragallistes”, que quina casualitat ara surten de l’armari, es planteja el debat de la seva successió. Per desesperació de molts el tema agafa al PSC amb els deures fets. Norma de la casa. Sols falta que el partit segueixi els procediments orgànics per nomenar el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Políticament i personal la meva aposta és per en Montilla. Crec que és el millor candidat que podem presentar. Ho explica avui en Miquel Iceta al seu bloc.
Montilla pot ser un bon president de la Generalitat. L’Estatut ha trencat el mite de que només el nacionalisme convergent podia articular la realitat catalana. Ara cal trencar altres mites. El de l’oasi català per exemple. Teoria que no consisteix en la manca de conflictes sinó en el fet que a Catalunya, almenys en determinats àmbits polítics i financers, sempre han manat els mateixos. No és que jo cregui que l’origen pot ser determinant sobre les possibilitats d’en Montilla de ser president. No es qüestió d’origen, és qüestió de trajectòria. I la d’en Montilla posa nerviosa a molta gent. Només cal veure l’atac, fora de qualsevol rigor o veracitat, que li van dedicar els diputats del PP –amb una Dolors Nadal desconeguda que sembla fer mèrits per entrar en la troupe d’en Pujalte-. El desconcert també arriba a l’altre extrem de l’arc polític català. Per un costat es qüestiona el catalanisme d’en Montilla i per altre es reconeix la seva paternitat en el pacte del Tinell. S’acosta o s’allunya la sociovergència? Concepte, per cert, desconegut en la pràctica política. Pel contrari de l’esquerrovergència i de la populovergència en tenim força experiència a Catalunya. Alguns especulen amb l’espai catalanista del PSC que suposadament quedarà orfe sense en Maragall. Altres recelen de la capacitat d’en Montilla per mobilitzar el vot socialista de l’àmbit metropolità. El que ha quedat clar, i tot plegat només acaba de començar el ball, és que la proposta Montilla ha agafat als partits catalans amb el pas canviat. En Josep Garriga i en Miquel Noguer parlen del tsunami català, avui a El País.