Dijous, 15 de juny
Comença a instal·lar-se entre alguns defensors del “no” sobiranista –continuo intentant saber com el diferenciaran de “l’altre” no- la teoria que aquest Estatut ja li va bé al PP. Com que en definitiva, i en això coincideixo, el PP pretén el desgast del president Zapatero el que passi o deixi de passar amb l’Estatut els importa ben poc. Si fos així, que bé que ho dissimulen! Ja sabem que l’Acebes és un mestre en inventar-se històries inversemblants, però com que sobreactua, se li acaba notant massa. Un triomf del “sí” és un seriós entrebanc a l’estratègia de “acoso y derribo” que el PP ve practicant contra en Zapatero. Si l’Estatut s’aprova, es comença el seu desplegament i es posar de manifest que ni Espanya es trenca, ni es balcanitza, ni res semblant, els arguments dels populars acabaren a la galleda de la brossa política. I no solament sortirà reforçada la imatge del president, també ho serà el model de l’Espanya plural.
També, i aquesta teoria fa setmanes que intenta obrir-se pas, ERC és presenta com a única força que s’enfronta a l’establishment. Pel que diuen els diaris avui, en Piqué, reclama el mateix pel PP. I és que aquesta campanya no deixa de donar-nos sorpreses cada dia. Llegiu la crònica d’en Jordi Barbeta a la Vanguardia sobre l’acte d’ahir a Barcelona del PP per intentar entendre de que va la cosa. Surrealisme en estat pur. Sort que ens queden les hemeroteques per assegurar-nos que algunes coses, que van passar en aquest país no fa massa anys, no són fruit de la imaginació col·lectiva dels catalans.
Per sucar-hi pa l’entrevista a en Carod a El País. Es comenta sola, encara que demanaria al dirigent d’ERC que si ha de dir algunes coses les digui pel seu nom i no jugui a les endevinalles. Em rendeixo intel·lectualment quan fa pronòstics, com ahir al míting a Igualada, sobre els propers mil anys: “Catalunya és una nació amb mil anys d’història i que resistirà, almenys, mil anys més”.
I per acabar tres articles d’opinió. El d’en Jordi Cabré a El Punt, el d’en Fernando Ónega a La Vanguardia i el d’en Felipe Gonzàlez a El País.
Comença a instal·lar-se entre alguns defensors del “no” sobiranista –continuo intentant saber com el diferenciaran de “l’altre” no- la teoria que aquest Estatut ja li va bé al PP. Com que en definitiva, i en això coincideixo, el PP pretén el desgast del president Zapatero el que passi o deixi de passar amb l’Estatut els importa ben poc. Si fos així, que bé que ho dissimulen! Ja sabem que l’Acebes és un mestre en inventar-se històries inversemblants, però com que sobreactua, se li acaba notant massa. Un triomf del “sí” és un seriós entrebanc a l’estratègia de “acoso y derribo” que el PP ve practicant contra en Zapatero. Si l’Estatut s’aprova, es comença el seu desplegament i es posar de manifest que ni Espanya es trenca, ni es balcanitza, ni res semblant, els arguments dels populars acabaren a la galleda de la brossa política. I no solament sortirà reforçada la imatge del president, també ho serà el model de l’Espanya plural.
També, i aquesta teoria fa setmanes que intenta obrir-se pas, ERC és presenta com a única força que s’enfronta a l’establishment. Pel que diuen els diaris avui, en Piqué, reclama el mateix pel PP. I és que aquesta campanya no deixa de donar-nos sorpreses cada dia. Llegiu la crònica d’en Jordi Barbeta a la Vanguardia sobre l’acte d’ahir a Barcelona del PP per intentar entendre de que va la cosa. Surrealisme en estat pur. Sort que ens queden les hemeroteques per assegurar-nos que algunes coses, que van passar en aquest país no fa massa anys, no són fruit de la imaginació col·lectiva dels catalans.
Per sucar-hi pa l’entrevista a en Carod a El País. Es comenta sola, encara que demanaria al dirigent d’ERC que si ha de dir algunes coses les digui pel seu nom i no jugui a les endevinalles. Em rendeixo intel·lectualment quan fa pronòstics, com ahir al míting a Igualada, sobre els propers mil anys: “Catalunya és una nació amb mil anys d’història i que resistirà, almenys, mil anys més”.
I per acabar tres articles d’opinió. El d’en Jordi Cabré a El Punt, el d’en Fernando Ónega a La Vanguardia i el d’en Felipe Gonzàlez a El País.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada