Foto Elpaís.es
"Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.
De d’on lo sol al néixer ja daura ses boscúries,
amb brams i cruixidera l’incendi, a coll del torb,
duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries,
sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb.
Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,
que a través d’Europa, d’un mar a l’altra mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.
I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
cremant com teranyines los núvols de l’hivern;
de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
vesant-hi com un cràter les flames de l’infern.
Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen,
rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
i la fumera i flames amunt se cargolen
amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats.
Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los,
girant-s’hi s’escabellen i fugen los pastors;
al llur darrera belen anyells, i, sens tocar-los,
fugen amb ells los óssos i llops udoladors.
Ni a l’àliga li valen les d’or potentes ales;
prop del cel, on s’enlaira com a penjar-hi niu,
l’eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales
i cisnes de les aigües les cou l’incendi viu.
Branca d’un torb de brases arrasador, estanya
la conca amb sos vilatges, la serra amb sos pinars;
fins les marines vores, franja d’argent d’Espanya,
les renillantes ones pledegen a les mars.
Teixons, isards i daines per la drecera empaita,
pel clot s’entertolliga, bota del pla al turó,
al davallant capbussa lo còdol que hi aguaita
i se l’endú per ròssec fet cendres i carbó.
I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca,
de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu,
de l’estrellada tenda los blaus domassos toca,
muntant d’altre de brases horrible Pirineu".
L’Atlàntida
Jacint Verdaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada