Sorpresa i un punt d’enveja davant la visió dels grans llacs americans. Des de la plataforma intermitja de la Toronto Tower –la torre de comunicacions que es va construir pels Jocs Olímpics de Montreal- hom s’adona de la immensitat del llac Ontario sense arribar a veure l’altra riba a l’horitzó malgrat estar a més de tres-cents metres del terra. Ens expliquen que Canadà posseeix més del vint per cent de les reserves d’aigua dolça del planeta.
La sorpresa es supera aviat, el punt d’enveja s’accentua amb la visió de la cataractes del Niàgara. No només per l’espectacle natural de les aigües sinó comparant els cabals i especialment en aquests temps de penúries. Els 148 milions de litres d’aigua per minut que es desplomen en els famosos salts servirien per omplir tot el sistema Ter-Llobregat en uns quatre dies. La capacitat de producció hidroelèctrica és enorme i està explotada des de fa molt de temps. Ignoro la potència instal·lada però deu ser de molts i molts megavats.
Si la potència hidroelèctrica és enorme també ho és la capacitat turística de la zona, amb tretze milions de visitants cada any. Llàstima, però, que l’entorn de la Niàgara Falls s’hagi convertit en un model urbanístic penós. Gratacels –autèntics gratacels de desenes de pisos d’alçada- envolten l’espai sense cap mena de consideració paisatgística i amb una arquitectura de gust més que dubtós. S’entén perfectament la necessitat de les instal·lacions hidroelèctriques, però de cap manera es pot arribar a entendre la destrossa paisatgística que s’ha fet a un costat i l’altra del riu Niàgara. Ni el glamour de la Marilyn ho salva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada