Encara que la Toronto Tower, la icona de la ciutat, s’enfili cap el cel envoltada de gratacels sense perspectiva, existeix una altra ciutat subterrània. Kilòmetres de galeries que connecten els principals edificis del districte econòmic i financer. Com a contemporànies Uffizi, són un continu interminable de botigues, restaurants de menjar ràpid, negocis diversos i de tot tipus. En pocs llocs com aquest es pot copsar la globalització mundial. Per les marques comercials i per la diversitat racial -que encara ens sorprèn- de la gernació humana que hi circula, compra, menja i sembla viure-hi de forma permanent en aquests espais subterranis.
Tampoc, però, hi és tothom. Són espais privats i per això els indigents i rodamóns romanen fora, a la superfície dels carres plens de neu bruta i de manteniment –voreres esquerdades, vies pels que fa anys que no passa cap tramvia, fanals rovellats que que serveixen de suport a andròmines múltiples- que donaria per moltes preguntes. Cercant per dormir les reixes de ventilació de la calenta ciutat subterrània. L’infern, humit i gelat, a dalt i la simulació del cel, calent i confortable, a sota l’asfalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada