Parpella d’or del vespre

Parpella d’or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara,
i no en veurà la resplendor
ella que ha fet ma vida clara.

Pacte callat de fulles i de vent
on cada tarda el món ordena
entre el repòs i el moviment.
ritme suspès que l’aire mena.

Ara ella és sense veu i sense alè,
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-res
d’esser el present absència pura.

Josep Sebastià Pons