Foto El País
Antoni Pugiverd ha publicat en els darrers dies un parell d’articles que gairebé considero de lectura obligatòria per entendre algunes de les coses que ens estan passant. No cal combregar al cent per cent amb l’anàlisi i les conclusions del columnista, però les qüestions i la claredat amb les que estan plantejades poden ser molt útils a l’hora d’analitzar la situació política catalana.
En el primer article, titulat “El cáliz de la amargura”, planteja la necessitat de reinventar el catalanisme a partir de nous fonaments. En el segon, que titula “Síndrome catalán de Diógenes”, és prou contundent com per escriure, manllevant les paraules de Llucia Ramis, “Catalunya té una síndrome de Diógenes existencial: acumulem tot tipus d’experiències de merda” i encara més quan afirma que aquesta síndrome ens està portant al col·lapse.
Antoni Pugiverd ha publicat en els darrers dies un parell d’articles que gairebé considero de lectura obligatòria per entendre algunes de les coses que ens estan passant. No cal combregar al cent per cent amb l’anàlisi i les conclusions del columnista, però les qüestions i la claredat amb les que estan plantejades poden ser molt útils a l’hora d’analitzar la situació política catalana.
En el primer article, titulat “El cáliz de la amargura”, planteja la necessitat de reinventar el catalanisme a partir de nous fonaments. En el segon, que titula “Síndrome catalán de Diógenes”, és prou contundent com per escriure, manllevant les paraules de Llucia Ramis, “Catalunya té una síndrome de Diógenes existencial: acumulem tot tipus d’experiències de merda” i encara més quan afirma que aquesta síndrome ens està portant al col·lapse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada