De la pròpia responsabilitat

Aquest Sant Joan del 2010 quedarà marcat pel desgraciat accident ferroviari de Castelldefels. La mort de dotze persones atropellades per un tren quedarà gravat en la nostra memòria col·lectiva de manera definitiva i el dolor de les famílies ens acompanyarà durant molt de temps.

Ara toca identificar les víctimes i enterrar els cadàvers, consolar les famílies i començar a esbrinar que va passar realment ahir a la nit. Però per damunt de tot el país, el nostre país, no pot tornar-se a permetre un altre Horta de Sant Joan. Que s’investigui el que calgui, que es depurin si cal les responsabilitats, però en cap cas podem tornar a repetir el lamentable espectacle donat amb el cas dels bombers morts.

Ja sé que les circumstàncies són ben diferents i que en aquest cas, i si acaba confirmant-se la teoria de la imprudència, cal apel·lar a la pròpia responsabilitat dels accidentats. Perquè també cal deixar clar que els ciutadans tenim responsabilitat, jo diria que la màxima, sobre la nostra seguretat i que tenim l’obligació de complir aquelles normes de seguretat imprescindibles per tal de no prendre mal. Els trens no surten de les vies i per tal quan entrem en el seu espai ho hem de fer des de la nostra responsabilitat i amb totes les precaucions necessàries. Abdicar de les nostres responsabilitats i pensar que les administracions vetllaran de manera permanent per nosaltres, i davant de qualsevol risc, és una trampa a la que massa sovint ens empeny una societat que pretén la utopia inabastable del risc zero.

Castelldefels ha estat una dura, molt dura, lliçó de la que hem d’extreure les lliçons imprescindibles per tal que mai ens tornem a trobar davant d’una tragèdia com aquesta.