Qui millor que la veu dels poetes per expressar els sentiments que ens desvetlla la Nit de Sant Joan.
La veu d’en Joan Margall, de qui aquest any celebrem el cent cinquanta aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort. En un poema que ens parla d’una cosa senzilla, d’una planteta, l’alfàbrega que com poques signifiquen l’estiu, el calor, la mediterrània.
Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaira, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant
Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabelleu les aufabregues
perquè facin més olor
L'aufabrega escabellada
és un encenser violent
que al llençar la flaira
enlaire augmenta l'encantament
Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja sen van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!
I en el matí d'aures blanes
l'aufabrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar
La veu del poeta que reivindiquem com la veu del poble, dels pobles que a banda i banda de la Mediterrània compartim la festa, expressió de l’alegria compartida.
Que ningú ens prengui la festa, que ningú ens prengui els poetes. Els poetes la canten però el poble, només el poble, ha salvat la festa. La festa que per damunt de països i nacions, de races i religions, ens agermana a tots en la sublim condició de persones, en la sublim condició d’humans.
Que la Flama que avui hem davallat del Canigó ens mantingui desperts i agermanats aquesta i totes les nits. Preneu-la i porteu-la a tots els racons de la ciutat i que arreu les fogueres ens recordin el que som: un poble d’homes i dones lliures, un poble amant de la llibertat.
Visca la Flama de Sant Joan!
Visca Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada