Sempre he pensat que el foc podia ser expressió de civilització o de barbàrie. Civilització quan es fa servir per la feina, per la forja, per cuinar, per escalfar-se, per la celebració de la festa. Barbàrie del foc de la guerra, de la crema de llibres, de les marxes de torxes dels totalitaris nazis, falangistes i del Ku Klux Klan, de les fogueres justicieres de les inquisicions, dels que cremen banderes, esglésies i símbols dels altres, ...
Hi penso ara a rel de l’anunci del predicador americà que proposa cremar exemplars del Alcorà per “celebrar” els atemptats de l’Onze de Setembre. Més enllà de les greus repercussions internacionals que el fet està ja provocant i que, com ja han advertit autoritats civils i militars dels EE.UU., hauran de sofrir els americans en pròpia pell i també més enllà de la inutilitat del propi fet, la crema de llibres, de qualsevol llibre, em sembla una mostra d’intolerància absolutament irracional. Ho ha fet l’església durant segles, els nazis i tots els règims totalitaris. Ni el franquisme s’hi va saber estar tal com explica molt bé en Manuel Rivas en un llibre absolutament recomanable: “Els llibres fan de mal cremar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada