Ahir va ser un dia difícil i avui ha estat un dia complicat. Ho han estat perquè les tres esferes vitals en les que em moc a nivell personal i també polític es barregen amb més intensitat que mai. Sóc dels que penso que les persones no estem fets de compartiments estancs, de fet alguna vegada meu sentit desqualificar la teoria dels barrets (ja sabeu ara vaig d’això, ara em canvio el barret i parlo com a tal, ...). Les persones no som calaixeres per anar obrint i tancar calaixos. Som, tots i cadascú de nosaltres i no només els d’algun partit polític, com som. Fruit de moltes casualitats, de moltes circumstàncies, de moltes voluntats. Així, barrejades, foses i refoses per acabar configurant un magma del que sortiran conviccions fortes i concrecions i actituds decidides. Fortes i decidides però flexibles i evolutives. Perquè som com som, però nop sempre hem estat ni serem igual. Perquè crec en el dogma que estructura, però no en el dogma que esterilitza intel·lectualment. Perquè crec en el canon, també en política, que organitza la ment, però crec radicalment en el constructivisme que permet l’evolució de les idees i la creativitat.
Parlava de tres esferes per a mi importants. Ho són les idees, la realitat i els sentiments. I ho són associades a alguns conceptes també imprescindibles per la meva manera de veure, entendre i interaccionar amb el món. A les idees, a l’idealisme, hi associo la fidelitat als principis bàsics que fan que em defineixi com crec que sóc. Treballador, de nissaga de treballadors, empeltat pels vells (que no antics) ideals de la justícia, de la llibertat, de la fraternitat de la igualtat. Els ideals que em permeten fixar el destí, saber on vaig.
A la realitat hi associo la racionalitat i el treball, l’obligació de canviar les coses, de millorar-les, de caminar cap els ideals, però sabent on som, que ens juguem i per tant que convé fer que ens acosti més efectivament als ideals. La realitat, les realitats, que m’obliguen a disposar de carta de navegació, a estar atent als esculls i a aprendre a superar-los per arribar al destí.
Als sentiments hi associo la lleialtat a les persones. La fidelitat a les idees, la lleialtat a les persones. Els sentiments poden, o no expressar-se públicament i amb notorietat, o no. Ja em coneixeu sabeu que sóc dels que no els hi costa gaire. Però per damunt de com s’expressen hi ha el fet de la seva existència. Són previs a la seva expressió. I tots sabem intuir quan existeixen, quan hi son, quan serveixen per establir llaços entre les persones, que poden ser invisibles però que poden ser molt més superiors que els llaços de les racionalitats i fins i tot que els de les idees. Els sentiments que m’uneixen als companys del banc per remar amb més força i convicció.
A la fi combinant sàviament les tres esferes, posant l’èmfasi en una o altra en el moment adequat, avancem. Com a persones, com a col·lectius, com a pobles. Podeu pensar que a què ve aquesta història, avui i aquí. Doncs avui perquè toca parlar de nosaltres, de cadascú de nosaltres. I aquí perquè nosaltres som fidels, realistes i lleials.
Perquè com diria el Maragall de Polònia: que cabrons! Visca Catalunya i visca el socialisme.
Recull de la meva intervenció aquest vespre a la III Escola de Formació "Remigi Herrero" de la JSC de Mataró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada