Quadernet de vacances: un nou esgrafiat

En Ramon Bassas, alcalde accidental aquests dies, em fa arribar una foto seva del nou esgrafiat d’en Santi Estrany. Li varem encarregar, per la seva vinculació durant molts anys, per celebrar els cinquanta anys de l’Institut Politècnic Miquel Biada. Ara l’Alzina l’ha acabat i llueix magnífic a la façana de l’edifici.

Quadernet d'estiu: camins seculars

Quan, passa rere passa, es tornen a recórrer els vells camins seculars de la vall el caminant reinventa la història. O més ben dit, les històries. Perquè diversos són els camins i molt diverses són les històries que s’han viscut en aquests vells camins del Pirineu. Històries de gent anònima i de gent amb renom. Històries d’amor, de guerres, d’exili, d’emigració, de contraban, de maquis.

Perquè si la muntanya és tossuda, encara ho ha estat més la gent de banda i banda, i per qualsevol port, han saltat durant segles d’un costat a l’altre. Ni neus, ni pedres, ni carrabiners, ni gendarmes, ni guàrdies civils han aconseguit mai tallar definitivament les vells camins que també tossuts han resistit anys d’abandonament per acabar convertint-se en rutes habituals de turistes despistats i d’excursionistes inquiets.

Lluny sovint dels grans cims, dels llacs de postals, però eficients i amb petits tresors amagats dins dels boscos, en els prats. Bordes, ponts, fonts, murs que voregen precipicis, raconades del riu, perspectives que de sobte et sorprenen. I la quietud del camí, el silenci compartit, l’ombra amable, el raig de sol que il·lumina a contrallum. Pel caminant tot un regal. I el glop d’aigua de la font, amb una mica de xocolata –Gelonch, si us plau- un autèntic plaer de sibarites.

Micropaisatges -8-

Una modesta sempreviva sobrevivint entre els esquists rocosos del Solà de Burg.

Quadernet de vacances: el diumenge, a la tarda

“El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut, barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s’evadeixen fins l’eternitat...”

Miquel Bauça (1940)

Aquella tarda, de diumenge, el cel era d’un blau intens damunt la simfonia de verds dels prats i dels boscos. La muntaya superba s’aixecava tancant el paisatge d’orient i el roig de les tarteres s'ajuntava amb el gris de les pissarres esquitxades del groc dels lìquens. La taca bellugadissa de l’estel de la canalla jugava amb el vent en una dansa sense final damunt l'escenari de la Coma de Burg.

Quadernet de vacances: velocitat i seguretat

Foto Elpais.com

Que la velocitat a muntanya és sinònim de seguretat és l’opinió compartida per tots els alpinistes als que s’ha demanat opinió sobre el tràgic accident al K2. Afirmen la necessitat de complir amb uns horaris que permetin, no solament fer el cim dins d’un horari segur, sobre tot garantir el descens amb unes mínimes condicions de visibilitat i seguretat. Aquests dies en els que la muntanya torna a ser actualitat s’obren els debats sobre les condicions amb les que s’està practicant l’himalaisme. Ben lluny de l’èpica dels pioners o de les aventures esportives dels anys setanta i vuitanta, l’Himalaia s’ha convertit en el gran negoci de pujar muntanyencs de nivell insuficient fins a cims amb els que mai arribarien per si mateixos. L’altíssima taxa d’accidents ho venen a corroborar. La hiperfreqüentació de determinats cims i rutes fan més probable els accidents com el d’aquesta setmana a la segona muntanya del món. Una muntanya especialment difícil que s’ha cobrat nombroses víctimes.

En una altra escala podríem traslladar el que està passant a l’Himalaia amb algunes coses que també passen en muntanyes molt més modestes com el Pirineu. Els divuit accidents mortals en el que portem d’any –i hi podríem sumar el creixent nombre de rescats que s’efectuen- fan pensar que massa gent sense experiència s’aventura en uns cims aparentment massa fàcils. La meteorologia adversa, la inexperiència, la manca de coneixement del territori, la imprudència i també la fatalitat són factors massa sovint presents en alguns excursionistes que s’aventuren en rutes que no per massa conegudes no deixen de tenir un cert nivell de risc.

Perdre-li el respecte a la muntanya, ni que siguin cims fàcils, és el primer pas cap a la catàstrofe. Les dades d’accidents i les circumstàncies de molts d’aquests ho demostren clarament.

Quadernet de vacances: mirant el cel

He escrit alguna altra vegada que un dels petits plaers nocturns del Pirineu és poder mirar el cel durant la nit. El cel d’estiu, que no té l’espectacularitat del de l’hivern, està dominat per la Via Làctia que de nord a sud s’estén com un riu platejat. Coses que passen quan mirem l’univers de costat!.

Aquesta passada nit, però l’objecte d’atenció ha estat Júpiter que fa dies em feia l’ullet brillant més que ningú cap el sud-est. Era, doncs, l’hora de treure el telescopi orientar-lo cap el planeta i mirar que es veu. L’espectacle no defrauda encara que estiguem acostumats a imatges magnífiques de telescopis enormes. Amb un modest telescopi domèstic es poden veure les franges horitzontals que solquen la superfície de Júpiter. I ahir es podien veure clarament i ben alineades les quatre llunes galileianes.

Són les quatre llunes de Júpiter que Galileu Galilei va veure l’any 1610, quan per primera vegada va encarar el seu rudimentari telescopi cap el cel. El descobriment de Galileu, a més d’un greu conflicte amb l’església catòlica, va suposar un gir copernicà –i mai millor dit- en la concepció de l’univers. Galileu va acabar claudicant, malgrat el seu “ e pur si muove”, però va aplanar el camí a les teories de Copèrnic, Tycho Brahe i Kepler.

Quadernet de vacances: El camí de la secla

Església de Sant Quirs i Santa Julita de Glorieta

El camí de la secla porta a fins a La Glorieta de Montesclado i arrenca de la mateixa plaça de la vila. La plaça, quan la vila era closa, quedava enfora i per això no té cap edifici destacat; més aviat hi donen els darreres de les cases i la paret del cementiri. A la plaça havia existit un safareig cobert que les modernitats i algun camió despistat es van endur per endavant. Ara hi sobreviu una font, de gust més de dubtós, que fou reclamada per pintades anònimes fa un parell d’anys.

El camí comença costerut per ajupir-se ben aviat i planejar seguint la Coma a mig aire del serrat. La secla, ara encotillada dins d’un tub de formigó, corre pel costat esquerre del camí i porta l’aigua del riu cap als petits horts. En algun lloc xarbota tot reclamant un manteniment inexistent. Com que el camí és absolutament pla la caminada és tranquil·la i el caminat té temps per badar. Bedolls d’escorça blanca ideal per a fer besulls, trèmols de bellugadisses fulles, freixeres de bona fusta per a fer mànecs d'eines, nogueres ben carregades de nous encara verdes, avellaners de branques rectes que aquí dalt fan servir per a emparrar tomaqueres i mongeteres, salenques que anuncien la proximitat de l’aigua.

Els prats, primer ben enfonsats, van quedant a l’alçada del camí. Aquest any ja verdegen després del primer dall. Pel setembre, per poc que plogui, veuran de nou la dalla del redall. Les cases de Glorieta, quatre mal comptades, apareixen agrupades en un revolt del camí al fons del barranc. Abans d’arribar-se cal passar per davant de la petita església de Sant Quirs i Santa Julita. El camí continua amunt cap a Montesclado i encara més amunt cap a Juberri i a les envistes de Sant Joan de l’Erm vell.

Com que la intenció era només estirar les cames fins a Glorieta, i un cap de núvol deixa anar un ruixat d’estiu, el caminant dona mitja volta i torna, sentint l’olor de la terra mullada, tot xino-xano i sota el paraigües cap a la vila. Les banderoles que guarneixen la plaça pel ball de la nit són de plàstic i no han seguit el trist destí de les paper de seda que altres anys omplien la plaça de coloraines fins que algun ruixat les convertia en pelleringues penjants.

Quadernet de vacances: Siau-nos amparo i guia

Les Santes del 2008 ja són història i, encara que l’inici del festival Shakespeare a Mataró em retè a Mataró un dia més del previst, podem començar les vacances d’estiu. Un parell de setmanes fora de Mataró –amb el mòbil obert i internet a mà- hauran de servir per descansar i recarregar energies desprès d’uns mesos d’intensa activitat política. Moltes hores per davant per llegir, passejar, treballar manualment, reflexionar sobre alguns temes pendents i temps per dedicar a la família.

Mantindré el bloc actiu –m’agrada més el mot calvinista que stajanovista- encara que en format més estiuenc. Per tant poca política (malgrat que darrerament hi escric poc de política), més literatura, alguns indrets, curiositats i allò que vagi passant que pugui ser mínimament interessant. Com els diaris però sense crònica “rosa”.

La pila de llibres per llegir és important, l’agenda s’omplirà d’excursions, algun concert, un parell d’exposicions ja previstes i la resta amb el que vagi sortint. Aquí dalt comencem amb festes, que és Sant Feliu i cal celebrar-ho com cal i ja ho diuen els goigs:

Puig que triomfant eixiu
de la infernal bateria,
Siau-nos amparo i guia
Patró nostre, Sant Feliu

Redescobrir

Redescobrir Shakespeare i redescobrir Mataró. Això és el que férem ahir els centenars de persones que ens aplegarem en la primera sessió a Mataró del VI Festival Shakespeare.

Redescobrir la masia de can Ribot –l’antiga can Múgica- a les Cinc Sènies i redescobrir els sonets de l’autor anglès de la mà de Norah Krief. Si d’entrada l’espai, entremig de pins i jardins, ja ens va captivar amb les magnífiques vistes sobre la ciutat i el mar, poc trigaria la cantant francesa en teixir la seva teranyina i anar-nos embolicant fins ficar-nos totalment en el seu món de músiques i lletres.

Una magnífica vetllada per donar començament al festival en la seva versió mataronina. I un magnífic preludi pel que crec pot consolidar-se com un magnífic festival. Pels espais, per l’autor, per la gent de la Fundació –amb la Montse Vellvehí- al capdavant que organitza el Festival i per la pròpia comarca que es mereix un festival d’aquestes característiques.

Avui molta gent en parla i els Comas Soler hi escriuen al Tot Mataró.

Shakespeare al Maresme

El festival Shakespeare, que va néixer i es va consolidar a Santa Susanna, ara recala a Mataró. La bona entesa entre els dos ajuntaments i la Fundació Privada Festival Shakespeare ha fet possible que aquesta sisena edició del festival estreni espectacles tant a Mataró com a Santa Susanna. I és que el Shakespeare s’ha fet gran i no ha volgut deixar el Maresme.

Estem davant d’un clar exercici de sumar i fer comarca. Mataró assumeix la seva capitalitat i ajuda a mantenir un festival del prestigi del Shakespeare al Maresme. Un festival que projecta el nom de les dues poblacions i de la pròpia comarca arreu del país. He dit sovint que ens fan falta projectes comuns pel Maresme i aquest n’és un i de molt bo. I que ho fem amb un projecte cultural em complau especialment.

Aquest agost, just quan els mataronins i mataronines, sortim d’un juliol especialment dens amb el Cruïlla i Les Santes ens espera el Shakespeare. Amb la seguretat d’una bona oferta teatral i amb la voluntat de consolidar-se definitivament com un gran festival d’estiu.

Instant de mòbil -7-

Darrers compassos de Santes, tot anant a tancar.

Instans de mòbil -6-

Gospel a la platja del Callao, mentre la tarda queia lentament.

Instants de mòbil -5-

Hieràtic Biada, amb el tren al cap, avui a l'anada a la Residència.

Instants de mòbil -4-

Llum de tarda sobre el casc d'en Robafaves.

Instants de mòbil -3-.

Amb la banya a punt per encendre la festa!

Cronologia de Santes -2-

Foto Lessantes.net

Mataronines, mataronins

Un any més i seguint la tradició ens apleguem aquí a la Riera, el lloc on correspon, per fer la Crida de la Festa Major.

Per fer la Crida de Les Santes.

Fa setmanes, mesos, que tots somniàvem amb una nova Crida de la Festa Major. Tots delíem per retrobar-nos i començar unes noves Santes. Doncs ja hi som. A punt per celebrar Les Santes.

Avui, però, és 25 de juliol i quan estem a punt d’iniciar formalment la festa no podem, ni volem, oblidar-nos d’un altre 25 de juliol d’ara fa setanta anys. A les terres de l’Ebre començava la darrera batalla d’una guerra cruel i injusta. Una batalla en la que hi deixaren la vida milers de joves. Massa joves per lluitar i sobretot massa joves per morir.

Que el seu record resti perenne entre nosaltres per mostrar-nos que l’únic camí possible és el de la pau, la justícia i la llibertat.

Encetem dies de festa, d’alegria compartida, de nits llargues, de parpelles pesants, de veus enfosquides, de gust de Juliana, d’olor de pólvora, de sentiments retrobats, d’il·lusió dels petits, d’enyorança dels més grans.

Dies i nits de música, de teatre, d’espectacles, de balls. Tots i cadascun dels elements de la festa que encaixen en un puzle perfecte que farà que aquests siguin els dies en els que els mataronins i mataronines tornem a viure més intensament.
Dies, i nits, per celebrar i per compartir. Amb l’orgull de d’haver fet de Les Santes una gran Festa Major.

Fa poques setmanes varem tenir l’oportunitat d’oferir als ciutadans i ciutadanes de Creteil un petit tast de Santes. Vull agrair a totes les colles la seva generositat en compartir i fer vibrar als cretolians amb les nostres comparses, les nostres músiques i sobretot el nostres sentiments més santeros.

Uns sentiments que ens fan entendre la festa com element d’identitat col·lectiva. Com a ciutat i com a poble. Una identitat d’arrels profundes en la tradició. Però una tradició viva, que es reinventa any rere any, que s’actualitza i que ens permet que la festa sigui element d’identitat i de cohesió. La festa oberta a tothom. La festa que esdevé element de ciutadania.

Avui, com diumenge quan els Capgrossos enlairaven una altra tripleta màgica i tornaven a fer de la plaça de Santa Anna una de les grans places castelleres de Catalunya, farem de la Riera el melic de la Festa i tornarem a sentir el pessigolleig del Bequetero que la banda tocarà una i mil vegades. Les diablesses ens ompliran de so i fum, el Drac i el Dragalió ens faran recordar temps de contes màgics, les momerotes irreverents ruixaran de foc el balcó de l’Ajuntament, els nans trapelles saltaran contents que la festa tot just acaba de començar i els gegants majestuosos ballaran esperonats pel “no n’hi ha prou” de la canalla. L’àliga institucional ens recordarà que som un poble vell, cerimoniós i de llarga història.

Tot plegat haurem tornat a repetir els ritus, i de nou ens disposarem a viure intensament Les Santes.

Amb el respecte i el civisme com a norma de comportament individual i col·lectiu. Respecte i civisme que reclamarem per tots i cadascun de nosaltres i de la gent que ens vulgui acompanyar a la festa.

Mataronins i mataronines:

Amb el desig que visqueu, que visquem, una molt bona Festa Major.

Amb la rauxa imprescindible.

Amb el seny indispensable.
Glòria a Les Santes!

Visca Mataró!

Visca Catalunya!

Instants de mòbil -2-

La cassola fugissera del cremat de Santes

Rematant jugades

El dia arrenca de bon matí amb una reunió amb el conseller de Medi Ambient. D’entrada l’ensurt de la notícia publicada a La Vanguardia sobre l’augment de les tarifes de l’aigua. El desmentit del conseller és ràpid i rotund. Tornada a Mataró, amb seguiment telefònic de la reunió de la comissió tècnica de la legionel·la, per veure com han quedat les obres de la zona esportiva del carrer Terrassa. Ara ja està tot l’espai urbanitzat i els dos nous camps de futbol –un de futbol 3 i un altre de futbol 7- llueixen la seva gespa artificial a l’espera de rebre els jugadors més petits de la U.D.Cirera. Un bon treball que completa el paquet d’equipaments esportius.

Tres reunions seguides dels òrgans de govern de la TDT: consell assessor, comissió executiva i plenari. Un projecte que es consolida. I la prova és que hem estat la primera televisió local en emetre un programa –la diada castellera de Les Santes- conjuntament amb TV3.

De nou al cotxe per anar al Pou de Glaç de Canyamars. Reunió del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. Celebrem la darrera reunió del curs i l’alcalde ens va proposar fer-ho en aquest emblemàtic espai. S’estava fresquet dins de les gruixudes parets que servien per emmagatzemar el gel de l’hivern i que a l’estiu es portava fins a indrets tan llunyans com Cadis.

Tornada a alcaldia per despatxar un munt d’assumptes que s’acumulaven a la taula. I iniciar la sessió de tarda. Constitució de la Comissió Especial de les Cinc Sènies a can Palauet. Un llarg treball ens espera per davant per acabar d’ordenar tot l’espai agrícola protegit de llevant de la ciutat. L’objectiu d’aprovar la modificació del Pla General i del Pla Especial. Activitat productiva agrària i protecció del paisatges són els dos eixos fonamentals dels treballs que ara s’inicien.

Una hora després constitució del Consell del Patrimoni després de la modificació reglamentària que s’ha fet. Em fa gràcia tornar a assistir a una reunió del Consell, que presideix la regidora Montse López, del que vaig formar part a principi dels anys vuitanta encara en època de l’alcalde Majó. Tot seguit constitució, després de les modificacions estatutàries, de l’Institut d’Esports de Mataró. Aquest organisme substitueix l’antic Patronat d’Esports del que vaig formar part durant dotze anys. Encara temps per aprovar, a l’EPE Tecnocampus, un important crèdit per finançar les obres del parc tecnològic que s’està construint al Rengle.

Sort que la família em rescata dels despatx, ben tocades les nou del vespre, tot just quan la taula ha quedat neta de papers i la feina repartida. I diuen que estem de Festa Major!

La Obrera Mataronense

En aquest rush final abans de Les Santes, ahir va tocar jornada de portes obertes a la Nau Gaudí. Després d’un llarg, massa llarg, període d’obres la nau que va dissenyar Antoni Gaudí per la Cooperativa la Obrera Mataronense llueix de forma espectacular en un reurbanitzat entorn. De tot el conjunt només la nau de blanqueig, la xemeneia i uns urinaris ens han arribat fins avui.

Aquesta és la única nau industrial que es conserva de l’arquitecte reusenc i mostra els seus primers treballs amb arcs parabòlics. Arcs que varen ser retallats per la banda de ponent en obrir-se el carrer de la Cooperativa. Durant anys la nau va acollir activitats industrials del sector tèxtil i ahir moltes antigues treballadores varen acostar-s’hi per veure com s’ha rehabilitat totalment l’espai en el que durant molts anys varen treballar-hi.

Els tretze arcs parabòlics s’han hagut desmuntar totalment, reconstruir de nou, reposar els elements perduts o fets malbé. També s’ha recuperat una de les parets originals de la nau amb materials similars als originals. Refer cobertes, adequar tot l’edifici als requeriments tècnics actuals, construir un soterrani per ubicar els sanitaris, la sala de maquines de la climatització i de l’ascensor, ha estat un treball lent i laboriós, amb l’abandonament de l’obra fins a dues vegades per les empreses que havien guanyat el concurs i que han allargat tot el procés de recuperació.

Però ha valgut la pena i ara, durant l’estiu, es procedirà a instal•lar el mobiliari i els ordinadors necessaris per a que la Nau Gaudi pugui, a finals de setembre, tornar a ser un espai pel treball. Justament la funció per la que va ser dissenyada per Gaudí. Un telecentre i l’espai ocup@ció jove tornaran a omplir les recuperades parets de vida. Unes instal•lacions que no afectaran a la visió global de l’espai arquitectònic, que s’obriran cada dia feiner i que permetran la visita, dins de les rutes del modernisme de la ciutat, a totes les persones interessades per l’obra de l’arquitecte modernista.

Pedalant pel bidegorri

Aquesta tarda el sol il·luminava el Pirineu que, des de la finestreta de l’avió, mostrava els pics més emblemàtics força nevats per l’època de l’any. Vignemale, Perdut, La Munia, Possets, Aneto, Bisiberri, la Pica d’Estats. El vol, a diferència del que m’acostuma a passar, s’ha fet entretingut i curt.

Tornava de Donostia de la III Assemblea de la Xarxa Espanyola de Ciutats pel Clima. Ens hi varem arribar ahir amb alguns objectius clars. Entrar a formar part de l’executiva de la Xarxa, signar el Pacte d’alcaldes i alcaldesses, donar a conèixer el treball que estem fent a la Diputació de Barcelona i participar activament en els debats. Hem tornat amb els deures fets després de d’un dia i mig de treball intens i contactes interessants.

Ha quedat una mica de temps per sopar un bon txangurro i fer servir el servei de dBizi des de Cristina Enea fins los Peines del Viento. La Concha i Ondarreta plenes a vessar de gent i magnífiques com sempre.